La Bohème al Palau de la Música – Òpera a tocar de les mans…

La Bohème al Palau de la Música – Òpera a tocar de les mans…
5 (100%) 1 vote

El Palau de la Música, amb la col·laboració de l’Orquestra Simfònica del Vallès, ha presentat un clàssic de les òperes. La Bohème, de Puccini, una òpera que és de les més conegudes de tot el repertori operístic i que ha estat versionada moltes vegades. Això ha fet que la seva música sigui molt coneguda. S’ha convertit en una òpera bàsica.

La Bohème arriba al Palau de la Música de la mà de l’OSV

La història és prou coneguda: Rodolfo i Mimí es coneixen una nit i s’enamoren l’un de l’altre. Els amics de tots dos, i el món que els envolta, influiran en la seva història d’amor que acaba tràgicament amb la mort de Mimí (i no fem spoiler: això ho sap tothom).

L’escenari del Palau de la Música no és massa gran, no per fer-hi una òpera, i menys quan l’orquestra ha d’estar damunt l’escenari. L’espai que quedava per als cantants era reduït, però això no va ser cap impediment per fer que l’òpera, encara que fos en format petit, es pogués gaudir amb tots els seus elements. Fins i tot es va agrair l’ús dels espais interiors de l’escenari, fora d’escena, per representar els moments de «fora del pis», «fora del cafè»…una bona troballa.

Una adaptació en petit format que és un encert

Tenir els cantants tan a prop fa que, a més de cantar, hagin d’interpretar molt el seu paper. L’òpera es converteix així gairebé en un musical i s’allunya de les grans produccions de teatres d’òpera.

Del repartiment, destaquem a Maite Alberola (MimìI i Maria Miró (Musetta), que van brillar amb força. Enric Martínez-Castignani, (Marcello), va ser el millor dels personatges masculins i, a més, va ser el que va donar més vida al seu paper. Enrique Ferrer (Rodolfo),Pablo López, (Schaunard), Gerard Farreras (Colline), van ser convincents però no ens van emocionar. Dalmau González (Benoît / Alcindoro), un cantant que encara manté un to de veu prou potent i s’agraeix que el poguem trobar en escena. Potser ja no té la veu que tenia fa anys, però defèn amb força els seus personatges.

El vestuari ens situava en els anys cinquanta. Un vestuari molt elegant que ens portava a les pel·lícules de Hollywood en blanc i negre.

L’OSV va ser també tot un espectacle. Veure els músics de tan a prop ens va permetre veure com gaudien de la música, de cada moment. La seva satisfacció era encomanadissa.

La Bohème, al Palau de la Música, és un encert. Una manera d’apropar l’òpera a un públic que potser no s’atansarà encara a altres teatres. Una manera de fer l’òpera assequible sense que perdi gens de la part d’espectacle.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *