Crítica: La nit de la Molly Bloom – Sala Muntaner

Nota: 10 sobre 10

La Molly Bloom no té son. La Molly Bloom dona tombs al llit i no pot adormir-se de nou. La Molly Bloom es mira el rellotge la tauleta de nit, sent les campanades que marquen l’hora… encara és fosc… La Molly Bloom desisteix d’intentar adormir-se de nou. Es lleva i comença a pensar en veu alta. I un pensament en duu un altre, i un altre, i un altre…  i com qui estira les fibres d’un floc de cotó i les converteix en un fil prim que s’estira i s’estira… i es teixeix per crear un entramat de memòries i records.

La Molly Bloom és una dona que té les coses força clares… i, malgrat tot, també té dubtes. En ella no hi ha blanc i negre. És una dona plena de matisos que vol ser feliç, i treure el màxim suc de la seva vida… però també vol que els altres estiguin bé. Els homes són una part important de la vida, els homes i el sexe. La Molly Bloom en parla sense embuts. No hi ha cotilles ni faixes que l’estrenyin. Sap el que vol i sap el que volen els homes “són com nens, tot s’ho posen a la boca”.

Una vida plena que l’ha portat des de Gibraltar a Irlanda. Dos mons diferents que es complementen dins la Molly Bloom.

La nit s’escola, el dia comença a despuntar, comencen a arribar els sorolls matiners del carrer… i la Molly, finalment, s’adorm.

A La nit de la Molly Bloom l’actriu Angel Bassas fa un treball inmens

 

L’Àngels Bassas torna a fer una interpretació magistral. Un personatge ple de matisos, que a estones sembla una dona adulta, a estones una criatura emocionada… una dona que ha viscut molt i que encara vol viure. L’Àngels Bassas li dona veu i cos. I una manera de dir el text amb una precisió aclaparadora.

No ens perdem una síl·laba del que ens diu. La manera de dir el text, de jugar amb la veu, amb el cos, amb el gest, amb les mirades… l’Àngels Bassas brilla sobre un escenari gairebé en penombra, on la llum del dia va entrant de mica en mica per la finestra.

James Joyce i José Sanchís Sinistierra al servei de l’Àngels Bassas

Al seu costat, en Jep Barceló, l’home que dorm i que importuna el monòleg de la Molly Bloom. Una interpretació gairebé imperceptible. Una interpretació excel·lent, que no destorba i permet que els pensaments de la Molly Bloom agafin camins diferents cada vegada.

Molly Bloom, una seductora nata

La direcció d’Artur Trías ha fet de la Molly Bloom una dona molt especial, molt propera, i li ha donat un aire seductor que funciona molt bé… tot el públic acaba seduït.

L’espai, una habitació que s’endevina petita amb mobles grans, és un disseny que ens parla molt be la Molly, del que és, del que té, d’on viu. La il·luminació i els sons, ens fan viure en directe el naixement del dia, d’una forma molt suau. De sobte, és de dia.

La Nit de la Molly Bloom, a la Sala Muntaner, una nova oportunitat per gaudir d’un gran text, d’una molt bona direcció… i de l’Àngels Bassas en escena. Un luxe que cal aprofitar sempre que es pot.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *