[usr 5 img=»03.png»]
A partir d’un conte curt de Charlotte Perkins Gilman, en Xavier Quero ha escrit L’empaperat groc, un monòleg que ens endinsa dins la ment d’una dona i la seva davallada a l’infern de la bogeria. Si és que és bogeria.
Una dona arriba a una casa de camp. Ens la descriu amb alegria. Parla sola, però és com si fos conscient de què hi ha algú més que l’escolta… nosaltres? Aquesta alegria s’anirà diluint quan, per prescripció mèdica del seu marit i del seu germà (tots dos metges), quedi reclosa a les golfes i no pugui ni veure el seu propi fill, que acaba de parir.
«Descansar, és l’únic que has de fer.»
L’empaperat groc, un monòleg que ens endinsa dins la ment d’una dona
Depressió post part? Angoixa? Nervis davant d’una nova situació? El diagnòstic no és clar. El que sí queda clar és que ha de fer molt de repòs i que ha d’estar aïllada de tots i de tot. Les visites? Prohibides… potser només la mare i només una mica. El marit governa la casa, amb ajuda de la seva germana, mentre manté a la seva dona tancada a les golfes.
«Segons ells, estic malalta….»
I a les golfes no hi ha res: joguines velles, alguns mobles tronats, i un empaperat groc que, a mesura que passa el temps, va adquirint vida pròpia i es fica dins la pell d’aquesta dona tancada.
Roser Batalla fa un treball magnífic
Roser Batalla fa un treball magnífic, molt ben dirigida per Xavier Quero i Frank Capdet. Sense que ens n’adonem, va canviant al nostre davant. Només pensant en com era aquesta dona fa una estona som capaços de copsar els canvis que ha sofert. El descens cap a la follia és gairebé imperceptible… no és un descens brusc. No passa de cop. És suau, lleu, molt matisat.
Roser Batalla fa que la dona ens sigui propera. En cap moment hi ha histerisme, o crits, o una angoixa que l’escanyi. Veiem una dona que sembla feliç en el seu món… un món que no sembla ser prou adequat per a la gent que l’envolta. Una dona que sembla que ha nascut un segle abans del que li tocava, amb inquietuds que no es corresponent amb el seu temps.
«Aquesta dèria teva que tens per escriure!»
L’escenografia representa les golfes, amb l’empaperat groc a dues parets. El públic és a banda i banda. El muntatge sap aprofitar aquesta disposició per repatir l’acció. Les dues grades de públic són sempre presents i no es perden res d’aquest viatge cap a la bogeria. Si és que realment és bogeria. Una mica de joc de llums i de projeccions rematen el muntatge.
«Em respondrien que penso massa i que no ho hauria de fer.»
L’empaperat groc, a la Sala Versus Glòries, és l’oportunitat per veure un treball brillant, brillantíssim, excel·lent, de Roser Batalla. Un treball ple de matisos que captiva des del primer moment i que ens sorprèn amb un final magnífic.
L’empaperat groc és un text que, en mans de Roser Batalla, vessa qualitat.
- El millor de l’obra: Roser Batalla. Sens dubte. Una interpretació meravellosa.
- El pitjor de l’obra: les projeccions. Amb la Roser Batalla a escena, es fan sobreres.
