Crítica: L’omissió de la família Coleman – Doncs… no som tant diferents, oi?

Nota: 9 sobre 10

Un muntatge que és un bàlsam. Ens parla d’una família que sembla que no giri bé, on cadascú sembla que vagi a la seva, amb molta incomunicació, baralles, malentesos, crits, egoisme, generositat, moments de molt d’amor i moments que semblen una batalla campal… i pensem, guaita!… com a casa.

Perquè l’Omissió de la família Coleman no ens parla d’una família ensucrada, com aquelles que surten a les sèries de televisió, on tots s’estimen, tots s’ajuden, tots es comprenen, tots tenen un moment per escoltar… No. L’Omissió de la família Coleman ens parla de les famílies que som com la meva, com la teva, com totes les famílies… ens mostra la convivència tal com és, gens sincronitzada, plena d’alts i baixos, on la gent parla tal com raja. Una família on, com diu la dita, la confiança fa fàstic.

Una família molt real és el que ens trobem a L’Omissió de la família Coleman

A casa de la família Coleman hi trobem l’àvia, la Memé, la Gabi, en Salva i en Daniel. La Vero és la filla que ha aconseguit crear una família fora d’aquell nucli, la que sembla que viu una vida més “convencional”, amb marit, fills, una casa gran, una bona feina…

En Salva no gira bé del cap i fa que tots girin al seu voltant, en Daniel és un supervivent, la Gabi ha hagut de madurar a cops i frisa per poder gaudir de la vida, la Memé és una eterna adolescent irresponsable, la Vero és tot façana, i l’àvia és el nus que lliga una família que, sense ella, se n’anirà en orris. I en Ramon, el taxista que, sense que ens n’adonem, es va infiltrant en la família.

L’escenografia, amb un bon treball d’il·luminació, permet crear dos espais diferenciats que es superposen. No cal construir una casa sencera per saber que té habitacions, cuina, bany… unes cadires d’esquena al públic ja fan el seu paper.

 És un infern, aquesta casa, oi?

Calia la traducció?

TRADUTTORE, TRADITORE. Cal traduir un text que està escrit en una llengua que tots entenem? Encara que sigui una llengua amb les particularitats pròpies del seu país. Un text que ja retratava a cada personatge amb formes de parlar diferents i que, en català, queda diluït.

Cal traduir un text escrit en castellà? I si es tradueix, cal demanar que es tradueixi al català, i no a una mena de “catanyol” ple d’expressions castellanes (“buenu”, “maca”…).

Tens una família molt maca.

Una obra que ens reconcilia amb la família

L’omissió de la família Coleman és un muntatge que ens reconcilia amb nosaltres mateixos, amb la nostra família, amb el món en general… ben mirat, tots som una mica com ells, amb els nostres estirabots, les nostres neures… un muntatge que, en alguns moments, recorda aquelles pel·lícules italianes en blanc i negre, exagerades, plenes de diàlegs, de soroll, de crits… on tots hi acabàvem trobant alguna cosa on ens hi vèiem reflectits.

Cal anar a veure L’omissió de la família Coleman, al Teatre Romea, per descobrir que, dins de la nostra anormalitat, som molt més normals del que ens pensem. Un cant a la diferència.


 

Un comentario:

  1. No m ha agradat gens. Érem 6 persones i a cap ens ha agradat.. ni la interpretació (sembla mentida q en Josep Julien faci tants anys q fa d actor..No vocalitza i en moltes ocasions no se l entén) La resta molt mediocres.
    L obra transcorre pensant q en algun moment farà un gir .. I res .. es fa llarga i avorrida.
    Un fiasco.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *