Crítica: Mala Broma – On són els límits de l’humor? O factures o llibertat d’expressió… és això?

Crítica: Mala Broma – On són els límits de l’humor? O factures o llibertat d’expressió… és això?
¡Puntúame!

Nota: 9,5 sobre 10

A Mala Broma, en Jordi Casanovas ha escrit que ens posa al davant les nostres hipocresies. No s’està de res.

On són els límits de l’humor? Amb aquesta premissa, ens presenta una parella d’amics que, de joves, havien tingut un programa d’humor a la ràdio de la Universitat. Allò va ser el trampolí perquè un d’ells, l’Ernest, es convertís en humorista professional. L’altre, l’Òscar és ara un periodista, casat amb l’Anna, una cirurgiana de prestigi, a qui van conèixer en la seva etapa universitària.

A Mala Broma se’ns planteja un debat sobre l’humor

L’Ernest se sent dessassossegat. El seu humor ja no fa gràcia i ha anat a retrobar-se amb el seu amic de la joventut… potser això li revifi el talent.

Els dos amics es retroben i reprenen la relació allà on l’havien deixada: i es converteixen en dos adolescents sense límits, carregats de testosterona, que lluiten per ser el millor en tot en la relació, i que desafien per qualsevol cosa… i com que estan parlant de l’humor, el desafiament surt ràpidament: l’Òscar li farà una broma a l’Anna, una broma com aquelles que feien a la Universitat, una bretolada de les que deixen petjada… i ho deixem aquí perquè el text dona un parell de voltes sorprenents i no volem desvelar la sorpresa.

Un gran retrat fet per Jordi Casanovas a “Mala broma”

Jordi Casanovas descriu molt bé els dos homes, que arrosseguen una adolescència mal superada: un encara viu dels records del passat i el té idealitzat, l’altre sembla que hi voldria tornar.

Es comporten com dos inconscients sense mesura, que juguen a “què no m’hi atreveixo? Què t’hi jugues?”… un joc perillós que se’ls escapa de les mans.

I Anna, una cirurgiana que pateix discriminació a la feina només pel fet de ser dona… en un entorn on les dones son carn d’acudit fàcil i groller.  Un entorn que arriba fins a casa seva.

L’escenari, molt ben dissenyat, ens mostra fins a quatre espais diferenciats, que permeten que l’acció es vagi movent d’un costat a l’altre, que els diàlegs a dos siguin realment a dos mentre un tercer (o tercera) es pot estar en un altre racó. Un pis molt ben decorat on no hi falta un dibuix infantil penjat a la cuina. Els detalls estan molt cuidats.

Grans interpretacions per un gran text

Ernest Villegas, Òscar Muñoz i Anna Sahun són realment convincents en escena. Tot i que el text, de vegades, podria permetre la sobreactuació, en cap moment la trobem. Els tres personatges podrien ser els nostres veïns, podríem ser nosaltres…

El text requereix un ritme frenètic a escena i el mantenen sense cap pausa. Des del primer moment fins que s’apaguen els llums, l’acció és trepidant, ràpida, viva…  no dóna gairebé temps ni per respirar.

Mala Broma, una obra que fa riure i reflexionar a la vegada

Mala Broma, a la Sala Muntaner, fa riure. Però és un riure molt agre. Riem perquè el text està molt ben construït i perquè té girs sorprenents… però ens adonem de què els temes que tracta són molt durs.

I no us perdeu la reflexió sobre els tipus d’humor: els que es riuen d’ells mateixos, i els que es riuen dels altres. Una reflexió per apuntar-la i no perdre-la. Una reflexió molt acurada de l’humor i de la gent que fa humor.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *