Crítica: Maria Estuard

Crítica: Maria Estuard
¡Puntúame!

Nota: 9.5 de 10

L’obra d’Schiller “Maria Estuard” que presenta per segon any el Lliure ens mostra la cara més humana de dues reines: Isabel I d’Anglaterra i Maria Estuard d’Escòcia. La primera protestant, la segona catòlica i papista. Míriam Alamany i Silvia Bel són les dues actrius que els donen vida, sota la direcció de Sergi Belbel,

L’obra se situa al castell de Talbot on Maria Estuard (Sílvia Bel) roman empresonada per ordre de la seva cosina Isabel (en aquesta adaptació es donen el tractament de germanes). La reina d’Escòcia espera amb ànsia la sentència que sap que no serà justa perquè en aquella època, com en l’actual, els conflictes polítics es resolien als tribunals. Sembla que els errors passats no ens han ensenyat res ja que els fets presents parlen per ells mateixos.

La notícia de la seva condemna a mort empeny Maria a fer un últim esforç, amb l’ajut d’alguns dels seus fidels seguidors, per salvar la vida i recuperar el poder. L’enfrontament entre les reines – dues dones amb poder – no es fa esperar perquè una d’elles està de més. Sembla que la memorable escena de la trobada al castell de Fotheringay no va succeir mai i és una de les aportacions d’Schiller a l’obra.

Així doncs, s’inicia una lluita dialèctica en què no només s’enfronten dues maneres d’entendre el poder i la religió sinó sobretot dues maneres de concebre la vida. Isabel: casta, altiva, segura del seu dret al tro; diríem que amb una actitud masculina. Maria: aparentment més feble, resignada a la seva dissort, sensual i seductora, capaç d’atreure l’amor del jove Mortimer o el traïdor conte de Leicester (Àlex Casanoves).

Míriam Alamany i Sílvia Bel

Míriam Alamany es creix en el paper d’Isabel i està “règia”. Fermesa en veu i paraules. solemnitat en gestos i actitud, roba luxosa … tota ella expressa el convenciment de ser la legítima reina. La sort de Maria és en les seves mans, ella és el botxí.

Sílvia Bel, en canvi, es mostra submisa fins que coneix la sentència. La seva actitud és més femenina, potser perquè està convençuda que el poder de seducció pot ser una eficaç arma per al seu alliberament. La seva actuació conté molts matisos que van des de la resignació fins a la incomprensió i la fúria. Maria Estuard és la víctima però no només de la seva cosina sinó sobretot de les circumstàncies.

Encara que l’acció recau sobretot en les dues reines, la resta d’actors estan en molt bona sintonia. La ben modulada veu i saber estar en escena de Jordi Banacolocha, en el paper de fidel majordom i carceller, que compleix el seu deure però que en algun moment deixa entreveure que ho fa a contracor.

Fina Rius, en el paper de dida de Maria és l’únic personatge càlid que expressa la seva fidelitat a la seva ama en aquest moment de desgràcia. Carles Martínez en el paper de William Cecil, baró de Burleig, aferrissat contrari de Maria Estuard se’ns fa odiós per la fredor i absència d’empatia que demana el personatge i que ell representa a la perfecció. I els dos pretendents de Maria Estuard: un convincent Marc Rius en el paper del nebot de Paulet i Àlex Casanovas com a comte de Leicester. Tots ells contribueixen a fer que l’obra sigui rodona.

L’escenografia és senzilla però plena de simbolisme: gran reixes que simulen la presó on viu engarjolada Maria Estuard, cadires de vellut vermell que imiten el Palau, papers que simulen fulles d’arbre, una gran làmpada que baixa del sostre com si fos un ‘botafumeiro’ i unes escales per on entren i surten els personatges. El simbolisme s’estén al vestuari: colors daurats (groc i taronja) per a la legítima reina i tons blaus i grisos per a la reina vençuda.

Curiosament, al final de l’obra, camí del patíbul Maria porta un vestit vermell mentre Isabel se’ns mostra en roba interior. S’han intercanviat els papers de víctima i botxí? ens preguntem. En la darrera escena Isabel diu una frase plena de significat: “Ara que tot s’acaba, és quan comença”. Potser la seva mort va tenir una significació especial en la història de la humanitat i per això la recordem?

Quan una obra és tan completa com aquesta és difícil dir-ho tot i no deixar-se res dins del tinter però tampoc és aquesta la intenció. Sí que puc dir que té tots els ingredients per ser una de les imprescindibles de la temporada: el magnífic text d’Schiller , una encertada posada en escena i sobretot unes excel·lents interpretacions, sota la sempre destra direcció de Sergi Belbel. Si a més, afegeixo que va aconseguir emocionar-me fins al punt de plorar – i això no sol passar-me – ja està tot dit. No puc afegir-hi res més. Una obra esplèndida.

Dades tècniques de MARIA ESTUARD  – Lliure Montjuic

  • Basada en l’obra de l’escriptor alemany Friedrich Von Schiller, publicada el 1800
  • Versió i direcció: Sergi Belbel
  • Intèrprets:
    Míriam Alamany. Isabel I, reina d’Anglaterra
    Jordi Banacolocha. Amias Paulet, cavaller, carceller de Maria
    Sílvia Bel. Maria Estuard, reina d’Escòcia
    Àlex Casanovas. Robert Dudley, comte de Leicester
    Carles Martínez. William Cecil, baró de Burleigh
    Fina Rius. Hanna Kennedy, dida de Maria
    Marc Rius. Mortimer, nebot de Paulet Nelvil, majordom de Maria
  • Escenografia: Max Glenzel
  • Construcció d’escenografia: Tallers d’Escenografia Castell s.l. i Pascualin
  • Vestuari: Epoca
  • Producció Teatre Lliure

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *