Crítica: Màtria, de Carla Rovira, sobre la necessitat de parlar de la memòria col·lectiva.

Crítica: Màtria, de Carla Rovira, sobre la necessitat de parlar de la memòria col·lectiva.
5 (100%) 1 vote

Nota: 9 de 10

Com es narra el silenci de les ferides amagades?  La creadora, actriu i directora Carla Rovira ens regala de nou un espectacle per a fer-nos sentir i pensar. Ho fa amb l’obra Màtria, a l’Escenari Brossa de Barcelona.

L’espectacle, que ja va ser estrenat el setembre del 2017 a Fira Tàrrega, és una peça de teatre-documental que ens parla de les ferides i les morts que va deixar el Franquisme i la Guerra Civil espanyola. Totes i tots nosaltres venim i tenim familiars que van viure la guerra, alguns d’ells i d’elles han silenciat els fets, el dolor, i les injustícies que d’allà se’n deriven.

Alguns i algunes, mai ho han pogut plorar i han contribuït amb el seu silenci a que la història s’hagi escrit amb buits, mentides i realitats desvirtuades, sempre des de qui té el poder.

Màtria, una obra que va de la memòria particular a la memòria col·lectiva

La directora de Màtria, també intèrpret en l’obra, ens fa una fotografia de la memòria col·lectiva actual, a través de l’exemple de la seva família. Elles i ells, formen part d’aquest col·lectiu que va patir, que va veure la mort d’un familiar proper, i que va optar per oblidar-ho o silenciar-ho.

La creació és clarament una necessitat de la directora per fer col·lectiu el seu descobriment (generacional) del silenci que engloba una guerra i una dictadura, els impediments que ha anat trobant per enllaçar caps, implicar els familiars a parlar i sentir sobre els fets succeïts, i trobar la manera de traslladar-lo en una creació escènica.

Podriem dir que la Carla plora en col·lectivitat el que la societat no s’ha permès. Les barreres en que han viscut, els silencis a que s’han vist forçats, les injustícies que els han acompanyat, la por a sentir, la por a l’altre, la por a parlar, la por a remoure el que ja està passat. Perquè el que ha passat, passat està? Així de fàcil i de simple?

Un qüestionament imparable davant dels fet

Ella ens mostra el seu procés de sacseig profund, de qüestionament imparable davant dels fets, de la ràbia, la indignació, la lluita, la tristor i la resignació que sent amb tot plegat. Comparteix amb nosaltres tot el que ha passat en aquest relat, amb la pèrdua, amb la narrativa, i les conseqüències en la societat i la història que seguim arrossegant. Implica (fins a arribar a escena) a la seva família, i ens mostra el procés personal pel que ha passat a través de l’actor Marc Naya, que la interpreta a ella.

Ho fa tot des de la proximitat, la senzillesa i una part d’ingenuïtat (generacional). Falta, al meu parer, acabar d’enllaçar totes les idees perquè sigui un espectacle rodó. No obstant, és d’aquelles obres i temàtiques que no et deixa indiferent. I si ho fa, potser és el que ella evidencia que cal canviar, i de manera urgent, pel bé social.

A Màtria hi trobem de ple el questionament de la dona en la societat, en la història i en l’actualitat. La dona com a lluitadora, com a silenciada, com a còmplice, com a mare, com a prototip de mare i el seu paper, com a part imprescindible de la història alhora que apartada d’ella.

En forma de regal i per a compartir i fer col·lectiva la seva història familiar particular, deixen les cartes i documents reals per a que puguem mirar al final de l’obra.

Gràcies Carla per fer un espectacle tan necessari.

*Recolzem la seva iniciativa de fer saber als espectadors i espectadores que han apostat per fer el seu espectacle a l’Escenari Brossa, per ser una de les sales que aplica el percentatge de taquillatge 30%-70%.


 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *