Crítica: Memòria de les oblidades – Abans de començar… la revenja!!!

9 sobre 10

La Sala Versus ha programat un monòleg d’aquells que ens encongeixen el cor. En la veu i la figura de la Rosa Andreu, van apareixent unes dones que van patir la represàlia i la venjança dels vencedors després de la Guerra Civil.

Unes dones que no tenien res a veure les unes amb les altres… bé, llevat de dues coses: estaven en el bàndol dels perdedors i eren analfabetes, sense cultura i, sobre tot, no tenien diners ni relacions.

Memòria de les oblidades, un monòleg amb Rosa Andreu

La Rosa Andreu fa un treball magnífic. Ella sola, amb quatre elements de vestuari, és capaç de transformar-se en les diferents dones que van anar a parar un convent, reconvertit en presó de dones, a Tarragona.

De què se m’acusa? Al meu expedient no  hi consta cap delicte, però em condemnen a reclusió.

Dones a qui feien signar papers que no havien pogut llegir, dones a qui condemnaven per “delicte familiar”, dones que eren condemnades per la hipocresia del règim…

La Rosa Andreu viu cada dona, la riu i la plora, la sent… i ens la fa sentir. Riem i plorem amb ella, amb elles. I sentim el dolor, la por, l’angoixa, la tristesa, la derrota. Però també ens fa arribar l’esperança, la solidaritat entre les preses, la tendresa, el coratge.

Si ara abaixem el cap, ja tindrem temps de tornar-lo a aixecar. Aguanta!

Una obra de memòria històrica que ens parla de les dones a la Guerra Civil

El convent de les Oblates de Tarragona es va convertir en una presó on les dones van ser menyspreades i humiliades. Un lloc on no hi havia ni caritat ni res. Un lloc on patien fam, malalites. On no rebien cap mena de consol ni assistència. Un lloc on les dones queien mortes per la gana, per la malaltia, per la tristesa… o on eren  assassinades per no haver nascut en el bàndol correcte.

Ens volen seguidores d’un Déu que no sap que existim.

Elisa, Teodora, Maria, Anita, Dolores… la Rosa Andreu ens porta al davant aquestes dones. Però en van ser moltes més. Aquestes han tingut la oportunitat de fer sentir la seva veu, i ho fan per totes aquelles que s’han quedat a la fossa comuna.

A l’escenari no hi fa falta res més que la Rosa Andreu. Ella sola omple l’espai amb la història punyent d’aquestes dones. Ferran Barrios hi aporta la música. Una música que acompanya les vides d’aquestes dones, que s’entrellaça amb les paraules, i dóna força al text.

Un text fet per historiadors que volen recuperar la memòria històrica

El text es basa en la documentació facilitada pels historiadors del Fòrum de Tarragona per la Memòria. Però hi veiem situacions que coneixem massa de prop: la por, encara, a parlar del tema, la vergonya, la pena… hi ha coses de les que no se’n parla mai, però sempre hi és.

Els anys passen, però el record perdura.

La direcció de Joan Pascual, juntament amb un disseny de l’espai i la il·luminació, fa que el muntatge es mogui entre la llum més optimista, a les tenebres més desesperançadores.

Memòria de les oblidades, a la Sala Versus, ens porta al davant una gran actriu, la Rosa Andreu, i un text dolorós però necessari. Una combinació excepcional que hauria de tornar cada temporada. Qui perd els orígens, perd la seva identitat.


 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *