Crítica: Per un sí o per un no – Teatre Akadèmia

Crítica: Per un sí o per un no – Teatre Akadèmia
5 (100%) 1 vote

Valoració: 7 sobre 10

A Per un sí o per un no dues amigues parlen. Alguna cosa ha canviat entre elles, d’una forma subtil, gairebé invisible… però alguna cosa que hi és i que malmet l’amistat que han tingut sempre.

«Què ha passat? – Res.»

Per un sí o per un no ens parla del que diem sense dir

Per un sí o per un no, al Teatre Akademia, ens parla del que diem sense dir. En la comunicació, compta tant el que es diu, com la forma de dir-ho, el to, el gest, la mirada… i els silencis.

Les dues amigues pateixen, per dir-ho d’alguna manera, un tip de coses no dites que, sense que elles hagin volgut, s’han dit.

«No és res que es pugui dir… [..] paraules que no s’han tingut, precisament.»

El text és ple de frases inacabades, on cadascú ha d’intuir el que es vol dir. I la interpretació de Maria Pau Pigem i Isabelle Bres omple els buits i dóna intenció al text. Amb una bona direcció d’Elena Fortuny, les dues amigues tenen una conversa on, més d’un cop, ens hi veiem inclosos.

Ens obren el seu marc de conversa i ens fan participar-hi… uns oients silenciosos que es veuen abocats a prendre partit… però, a partir de què? Del que es diu o del que no es diu? El seu llenguatge corporal fa que incloguin la gent que tenen al voltant en l’acció com si el públic fos una part activa de la conversa, com si el públic fos part de la gent “assenyada” que ha de decidir què s’ha de fer, o hagués estat testimoni i còmplice del que les dues expliquen.

«No rigueu. Parla seriosament.»

Una distribució de l’escenari que afecta a l’obra

L’escenari sembla una passarel·la de modes, amb el públic posat a banda i banda, preparat per veure desfilar models. Aquest escenari fa que l’obra sigui difícil de seguir per a tot el públic. Els primers vint minuts, les dues actrius estan assegudes a la segona fila, al mig de tot, cada una a una banda. Per tant, les persones que estan més lluny, a la seva dreta o esquerra, no les veuen. Les persones que són a primera fila, han de girar el cap per veure l’actriu que tenen al darrere. I com que és un diàleg, el cap va domant tombs endavant, endarrere…

«Parles seriosament?»

Quan surten d’entre el públic, es col·loquen una a cada punta de la passarel·la… els caps no giren endavant i endarrere… ara van de dreta a esquerra, com en un partit de tennis. El jove que les ha d’ajudar està a primera fila, això fa que quedi invisible per a tot el públic que és a més de dos llocs apartat. A més, cal que aixequi una mica més la veu, o el diàleg que té amb les dues dones, es perd.

En resum, el text de Per un sí o per un no és fantàstic. La direcció d’Elena Fortuny ha fet que la Maria Pau Pigem i la Isabell Bres li donin una vida inesperada i que ens ha agradat molt. Però la posada en escena obliga a fer moviments estranys amb el coll per poder gaudir de la interpretació de les dues actrius. I és una llàstima, perquè ho fan molt bé.

«Sí o no…. – No és el mateix, saps?»


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *