Crítica: Plomes i reclams – La Gleva Teatre

4 out of 5 stars (4 / 5)

Plomes i Reclams, un text de Marc Rosich i direcció de Roberto G. Alonso que ens obre les portes a la música i ens convida a anar més enllà d’on som.

Papagena ha fugit del teatre, farta de ser un personatge secundari al servei permanent dels personatges masculins. La Reina de les Neus l’anima a anar més enllà del teatre i trobar el seu propi lloc al món. I Papagena ho fa. Pel camí es troba amb Dafne. Les dues crearan una llar en un mirador des d’on es dedicaran a escoltar els ocells, el seu cant, i intentar fer-ne un catàleg.

Plomes i reclams, un bon text amb bones interpretacions

Un argument que sembla senzill, però que té cops amagats. Papagena ve de la imaginació d’Emanuel Schikaneder, completada amb la música de Mozart. Dafne ve de la mitologia grega. Totes dues són dos personatges femenins que, fins ara, han servit només per donar importància als personatges masculins que les envoltaven. I han dit que prou.

«El que nosaltres som, no depèn del que ells vulguin.»

El repartiment de Plomes i Reclams és un encert: Elena Martinell i Glòria Garcés. Les dues protagonistes canten meravellosament bé i converteixen el petit espectacle en un concert íntim, que podria estar dins d’un festival de lied perfectament.

Les dues dones ens conviden al seu niu, dalt del mirador, perquè compartim amb elles les seves inquietuds, les seves històries i els seus cants i refilets. Sense el seu passat, no tindrien el futur que volen. Les dues tenen arrels, Dafne, fins i tot, físiques… però les dues, amb la música i els ocells, aprenen a volar. Dafne es mou del piano al micròfon i poc més. Papagena voleia amunt i avall.

«Jo sóc la bruixa del ganivet que els vol tallar els ous.»

Una encertada posada en escena

Un escenari que sembla l’interior d’un niu, que ens recorda contes romàntics de fades, amb fulles i branques escampades arreu, i llibres per arxivar nous ocells i nous cants.

El vestuari és ple d’insinuacions. Dafne és Dafne i també és el seu símbol mitològic (no patiu, us l’expliquen, per si no el sabeu). I Papagena, que ens apareix sota diferents vestits, sempre té un aire mig d’ocell mig de dona, de personatge fantàstic.

«Doncs sí que em queixo, nena.»

La il·luminació reforça la idea que som dins d’un niu, o potser dins d’un somni. Tot té un aire oníric i fantàstic. Papagena i Dafne són personatges irreals que, en escena, són reals… però sempre les envolta un aire ple de màgia.

«No hi ha millor gàbia que la que nosaltres ens vulguem imposar.»


  • El millor de l’obra: Les dues intèrprets, Elena Martinell i Glòria Garcés, que canten de meravella.
  • El pitjor de l’obra: El text, de vegades, té girs massa bruscos que no encaixen amb la delicadesa del muntatge.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *