Crítica: Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano

Crítica: Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano
¡Puntúame!

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 9 sobre 10

A l’obra Sócrates ens trobem davant d’unes grans interpretacions, davant d’una gran direcció. I només per això, ja val la pena anar a veure Sòcrates. En Mario Gas ha sabut reunir uns intèrprets que brillen damunt de l’escenari, que ens reciten el text amb professionalitat, amb convenciment, amb apassionament.

Ja sigui a través de moments corals, il·luminats amb una llum tènue, o de monòlegs, on l’escenari queda sota una llum blavosa i només l’intèrpret que ens parla queda il·luminat sota un focus suau, tots els personatges ens van explicant què va passar, per què va passar i, en alguns casos, com ho justifiquen.

Veiem Josep M. Pou i veiem Sòcrates, veiem Carles Canut i veiem Critó

El text és dens. Aquells que hagin estudiat grec gaudiran perquè reconeixeran els diàlegs de Plató, traslladats a escena paraula per paraula. Plató no va escriure teatre, però els seus dialegs poden escenificar-se sense perdre gens la seva força.

L’obra comença amb una introducció on els intèrpretes, vetstits de blanc, amb camisa i pantalons balders, ens expliquen la situació de l’Atenes de l’època de Sòcrates. Ens ho explquen movent-se entre el personatge que interpretaran i ells mateixos. Veiem Josep M. Pou i veiem Sòcrates, veiem Carles Canut i veiem Critó… són els actors i els seus personatges que ens parlen alhora.

Després d’aquesta introducció, en Josep M. Pou / Sòcrates fa una advertència al públic. Demana que s’apaguin els mòbils i dóna bones raons. Aquest discurs va ser molt aplaudit, especialment perquè durant la introducció ja havien sonat dos mòbils. Dos. En Josep M. Pou va demanar respecte per als actors, per a la gent que treballa al teatre, per al públic. Demanava respecte. Aquelles persones que no havien apagat el mòbil es devien sentir al·ludides en aquell moment.

Un cop feta l’advertència, els actors es revesteixen amb unes túniques i es transformen en els seus personatges. Damunt de l’escenari tenim Mèlit, Critó, Xantipa, Sòcrates… veiem la mort de Sòcrates i, a partir d’aquí, tornen enrere en el temps per explicar-nos com es va arribar a aquest sacrifici. Els textos de Plató brillen amb força encarnats per tots els actors.

Es diu que Sòcrates era petit i rabassut però segur que quan obria la boca i començava a fer preguntes es convertia en un personatge immens. Així que la tria de Josep M Pou, un actor gran en tots els sentits, és una gran elecció.

Els diàlegs de Plató, reconvertits en textos teatrals, serveixen perquè coneguem com era en Sòcrates, com pensava, com preguntava, com treia la punta a tot… sempre amb un “però…” o un “i si…?” preparats per capgirar el que li deien. També ens serveixen per veure com aquestes preguntes van acabar per crear-li enemics. Ens ensenyen com afectaven els seus discursos, els seus reonaments a la gent d’Atenes. I també coneixem la seva vida personal, a través de la seva dona, a qui Mario Gas dóna una veu que, si no fos per, ell,no hauria tingut mai.

El cercle es tanca quan ens tornen a explicar la mort de Socrates, que és el text, fil per randa, del Critó, un dels dialegs de Plató. Però no es tanca del tot. Perquè Sòcrates no va morir amb la seva mort. Els seus deixebles el van fer immortal. I això és el que veiem aquí.

Una escenografia bàsica, formada per unes graderies que representen el parlament d’Atenes. Unes màscares teatrals com les que es feien servir en l’època de Sòcrates. No cal més. Una il·luminació tènue per enforcar els personatges, i blavosa en les zones en què no hi ha acció, pe acabar amb una llum blanca i crua. La mort de Sòcrates porta la llum.

És un text dificil. Els diàlegs de Plató són la transcripció del que deia en Sòcrates, que no va escriure mai ni una línia. I no són facils. Ens fan pensar i pensar. Ens fan seguir una idea i treballar-la, retorçar-la, esprémer-la… i tornar a començar. Però, malgrat que és un text difícil, dens… els actors i la direcció ens el fan proper. Al capdavall, ens fan arribar el que Sòcrates feia. ens obliga a pensar.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *