Crítica: Tenors al Teatre Gaudí

Crítica: Tenors al Teatre Gaudí
¡Puntúame!

Nota: 8.5 sobre 10

Tenors és d’aquells muntatges que no enganya. Només veient el cartell que anuncia l’obra ja sabem que anem a passar una bona estona. I els riures comencen des del primer moment.

Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Albert Mora, acompanyats per Adrià Aguilera al piano (paper que s’intercanvia amb Dani García en algunes funcions), ofereixen un espectacle ple de música, de bona música, molt ben interpretada… i de moltes rialles.

Tenors és la narració d’un concert de tres tenors, amb tres egos enormes, que volen brillar davant del públic. Tots volen brillar per damunt dels altres dos. La competició per ser més que els altres, per donar més, per cantar més i millor…o ballar (que també… sí, també ballen!)… produeix situacions còmiques que comencen des de què s’apaguen els llums fins al final. Amaniu això amb un pianista que també vol el seu minut de glòria i ja teniu un espectacle que us farà riure amb un humor molt blanc, sense gens de cruesa, que no fa sang de ningú, que permet que nosaltres riguem molt i que els propis tenors també se’n riguin d’ells mateixos.

L’escenari no necessita res més que tres faristols, uns cortinatges vermells i un piano. No cal més. La resta ho posa el joc de llums i la música dels tres tenors que, amb tres timbres de veu ben diferents, ens faran gaudir d’àries molt conegudes (Tosca, Don Giovanni, Turandot… ), de cançons italianes que ens faran ballar al seien (Funniculí, funniculà… ), de cançó espanyola (Granada, Amapola, Perfídia… ), d’èxits més propers en el temps (Amigos para siempre, Delilah…). Els tres tenors no s’estan de res. I ens demostren que es pot cantar en situacions extremes… però que qualsevol moment es bo per cantar.

El pianista, mestre de cerimònies, organitzador, coordinador… patidor… acompanya els tenors en les seves interpretacions i també ens fa sentir el remolí d’emocions i sentiments que va patint des de que arriba al teatre.

Tenors, al Teatre Gaudí, es una paròdia d’un concert, feta amb molt de ritme, molta energia, molta rapidesa, amb un domini molt gran de la música i dels silencis. Una paròdia que ens fa riure moltíssim. I una bona estona de riallades és terapèutica.


Un comentario:

  1. Tal cual…. Los egos de los divos son llevados al límite y arrancan risas y carcajadas, de lo cual vamos muy faltos en los últimos tiempos. Cada uno vive en sus carnes las «manias» del resto. También hay toques de humor fino.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *