Crítica: Tercets – Tinc la paella pel mànec i no la penso deixar anar

Crítica: Tercets – Tinc la paella pel mànec i no la penso deixar anar
5 (100%) 1 vote

Nota: 6,5 sobre 10

A l’Escenari Brossa hi podem veure Tercetsdos contes de Joan Olivé. Amb el seu estil característic, en Joan Olivé se’n riu d’aquella burgesia catalana, que comença a tocar molts diners i que veu com la seva situació social millora. I també se’n riu de les relacions socials i les normes que la dominen, plenes d’hipocresia i de màscares.

Tercets a l’Escenari Brossa: dos contes de Joan Olivé a escena

En el primer conte, Tercets en Re, en Santi Ricart ens presenta un escriptor, en Callís, en plena crisi de creació. Qualsevol cosa li serveix d’excusa per no escriure: el paisatge, el telèfon, les veïnes… la visita d’un amic i, més tard, de la seva promesa, faran que el seu món es trasbalsi una mica.

“Ella no m’ha dit res mai, però sospito que s’escrivien.”

En el segon conte, Gairebé un acte, una parella a punt de casar-se (en Joan i la Joana; Miquel Agell i Gemma Brió) està passant els darrers dies de solters a la Costa Blava. Un amic d’ell (en Joanet, Queco Novell) apareix per sorpresa. En Joanet i la Joana es sorprendran mútuament.

“La manicura, feina sagrada i de primera necessitat.”

Dos peces molt ben ambientades, tant en vestuari, com en caracterització, com en l’escenografia. Les imatges del fons, una vista de Barcelona mig dibuixada, a Tercets en Re; i unes palmeres a Gairebé un acte, ens fan situar bé l’acció de cada conte. Una barana al fons serveix tant de barana d’una terrassa, com de barana d’un jardí en un hotel.

Les dues peces ens volen mostrar allò que no es veu. A la primera, en Santi Ricart ens farà veure molts personatges, hi parlarà, hi interactuarà… però, hi són realment? A Gairebé un acte, veurem com la ficció supera qualsevol realitat i la Joana farà que s’imposi per damunt de tot. Allò que no és, esdevé real.

“Jo també, quan escric, disfresso la veritat. Són exigències de la gramàtica.”

La música està molt ben triada. L’escriptor es mou amb la Màquina d’escriure, de Leroy Anderson, una música que fa que en Callís treballi. Gairebé un acte s’obre amb la cançó “La Canne de mon Pays”, cantada per Joséphine Baker, que ja ens porta a un país i un temps determinat.

“Quan serem casats, no farà falta que et facin gràcia les meves dites.”

En Santi Ricart, en Miquel Agell, la Gemma Brió i en Queco Novell ens porten uns personatges plens d’artifici, falsos… tots són una màscara que no cau en cap moment. Potser aquesta artificialitat fa que hi hagi un distanciament entre el que passa en escena i el públic.

El muntatge és fred i no acaba de connectar. La ironia de Joan Olivé, la seva sornegueria amb aquella gent burgesa, es perd enmig de tanta impostació.

“Dins del teu gènere, fas honor al teu país.”


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *