Crítica: Un cop l’any, un retrat nostàlgic d’una època passada

Nota: 7.5 sobre 10

La infidelitat és un tema recurrent en la història de la humanitat. No només en la vida real sinó també en la literatura, el cinema i, per descomptat, el teatre però què vol dir ser infidel?

La divertida comèdia que podeu veure al Poliorama “Un cop l’any”, dirigida per Àngel Llàcer i interpretada per David Verdaguer (Josep) i Mar Ulldemolins (Pilar) ens parla precisament d’això: d’infidelitat. L’obra es basa en el text de Bernard Slade “Same time, next year” que es va poder veure als escenaris de Broadway i en la versió cinematogràfica del 1978.

Com diu el programa de mà: “L’any 1975, després de passar la primera nit junts en un hotel, dos amants decideixen seguir amb la seva relació en secret: només es trobaran un cop l’any, el mateix dia, a la mateixa habitació, mentre la resta de la seva vida segueix, amb els seus matrimonis i fills”.

I així ho fan. Durant vint-i-cinc anys, el Josep i la Pilar mantenen una relació extramarital que s’acaba semblant força a un matrimoni ben avingut que comparteix alegries i penes. Amb el pas del temps, però, la línia que separa els dos mons es dilueix i la dona, el marit i els fills del Josep i la Pilar acaben formant part d’aquest petit microcosmos: un cap de setmana robat a la família, sempre en les mateixes dates i hotel.

I potser -com jo- algú es preguntarà: en quina de les dues relacions hi ha més fidelitat? en els matrimonis “convencionals” o en les trobades clandestines de Pilar i Josep? És tanta la complicitat i l’afecte entre la parella d’amants que dubtem de la resposta.

Al tema central de l’obra – la infidelitat – se sumen dues línies argumentals que van en paral·lel però s’entrecreuen.

Per una banda, fem un recorregut per la història d’Espanya des de la seva primera trobada (1975) fins l’època actual.  Per fer els salts en el temps, sonen cançons i es projecten imatges de diferents períodes (Arias Navarro i la mort de Franco, La guerra de les galàxies, el retorn de Tarradelles, la nominació dels JJOO, David Bowie, la mort de Freddy Mercury …). El temps s’atura en diferents anys per mostrar-nos l’evolució de l’amor secret de Josep i Pilar. Com si miressin des de l’espiell de la porta de l’habitació de l’hotel.

L’obra planteja també un altre tema – potser el més interessant – i és com l’home afronta els canvis que ha fet la dona durant tots aquests anys. Com ha vist amenaçada la seva masculinitat a causa de l’accés d’elles a la formació universitària i a feines de responsabilitat. Les dones ja no es queden a casa atenent els seus marits, com havien fet sempre. Tan de bo, aquesta percepció per part del gènere masculí hagués desaparegut però encara ens queda molt per fer com ho demostren les xifres actuals de violència de gènere.

David Verdaguer i Mar Ulldemolins fan una bona interpretació però se’ls veu més còmodes en el registre còmic que en el dramàtic (sí, també hi ha moments tristos). Em va agradar especialment la ingenuïtat que mostren en les primeres trobades i com evoluciona la seva manera de ser i de concebre la vida.. Els gags potser resulten massa evidents però del tot efectius si es té en compte les constants rialles del públic.

Un dels punts forts de l’obra és l’ambientació que ens transporta des de la mort de Franco fins els nostres dies. Es podria dir que “Un cop l’Any” és un cant a la nostàlgia en la qual són fonamentals l’escenografia, el vestuari i les ben seleccionades imatges d’arxiu i peces musicals. Cal destacar la roba que Míriam Compte ha triat per al Josep i la Pilar en cada cicle. Són dignes de veure els desfasats pentinats de Mar Ulldemolins, amb una estètica que per sort ja no es porta.

En resum, “Un cop l’Any” és una comèdia divertida, que us transporta amb nostàlgia a èpoques passades. D’aquelles que agraden a tothom, que podeu anar a veure amb la família, amics i fins i tot companys de feina. Aprofiteu que vénen les festes de Nadal per anar-hi.

Dades tècniques de UN COP L’ANY – Teatre Poliorama

  • Basada en el text de Bernard Slade “Sametime, next year”
  • Traducció i adaptació: Hèctor Claramunt
  • Direcció: Àngel Llàcer
  • Intèrprets: David Verdaguer i Mar Ulldemolins
  • Música: Manu Guix
  • Produïda per Minoria Absoluta i Cow Theatre

 


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *