Crítica: Un, ningú i cent mil – Què volia dir “jo”?

Crítica: Un, ningú i cent mil – Què volia dir “jo”?
3.3 (66.67%) 3 votes

Nota: 10 sobre 10

La Perla29 no s’està de res i ens presenta un text de Luigi Pirandello que no és gens fàcil. Un text que és com un joc de miralls amb moltes facetes, que ens tornen la imatge multiplicda per un, per cent mil…

Un, ningú i cent mil arriba a Barcelona amb La Perla 29

En Vitangelo ha estat sempre content de si mateix. La vida li és planera. Té una dona que s’estima i que l’estima. La feina, en un banc heretat del seu pare, li és agradable i té bons companys. Però, un dia, la seva dona li fa un comentari sobre el nas. El nas, que ell pensava que era perfecte i harmònic en el seu cos, és tort.

La seva dona el veu tort. Els companys de feina el veuen tort. Tothom el veu tort. I no és només el nas. A partir d’aquí, en Vitangelo descobreix que la imatge que té d’ell mateix no és potser la més encertada… però també descobreix que ell és algú diferent als ulls de cada persona. Ell ja no és ell. Ell són molts.

“No ser aquell que la gent creia.”

Dos actors interpreten molts personatges

En aquest muntatge, en Marc Rodríguez comença com a Vitangelo, l’home de les mil facetes. Mentre la Laura Aubert es converteix en molts personatges. La direcció fa que Marc Martínez només sigui Vitangelo i Laura Aubert tingui mil facetes. Un joc de miralls on cada actor es mira en miralls diferents.

I a la mitja part, és el públic qui passa a l’altra banda del mirall i els actors interncanvien els personatges. Com si fóssim Alícia, travessem el mirall per descobrir el que hi ha al darere. I les coses no són iguals des d’una banda del mirall i des de l’altra.

“Jo podria veure-me’ls (els ulls), però no podria veure’ls.”

Una obra ben dirigida i interpretada

Ferran Utzet fa que el text sigui fàcil de seguir, malgrat ser un text força desconcertant i, en alguns moments, difícil de seguir. Anem seguint les aventures i desventures d’en Vitangelo, com Alícia segueix el conill que fa tard… però en Vitangelo no fa tard. En Vitangelo encara està esbrinant qui és, d’on ve, i on va.

“T’adverteixo, amic meu, que jo no sóc el teu pare.”

Laura Aubert i Marc Rodríguez creen un Vitangelo molt divertit, atabalat, sorprès, indignat… i també li donen una vida amb molta empenta a tots els altres personatges. Dues interpretacions que es gaudeixen de cap a la fi, plenes de matisos, de detall i sempre al servei del text.

La direcció de Ferran Utzet fa que l’efecte del joc de miralls sigui molt important. A estones, ens trobem com en Vitangelo, com si estiguéssim en un laberint de miralls, sense saber on som, ni quin camí hem de prendre. La participació del personal de La Perla29 fa que el joc encara sigui més palès.

Un vestuari acurat, que no necessita de massa elements, fa que cada personatge aparegui en escena. És interessant el canvi de tractament del vestuari en els personatges interpretats per Laura Aubert i els personatges interpretats per Marc Rodríguez. En un cas, amb uns complements n’hi  ha prou, i en l’altre, el vestuari és complet. Són una cara i l’altra del mirall. El mateix passa amb l’escenografia i l’atrezzo. Canvien radicalment d’una banda a l’altra del mirall.

Un, ningú i cent mil, de La Perla29 és un enginyós muntatge que ens fa dubtar del costat del mirall on som. Un joc continu entre els actors, la direcció i el públic. En Vitangelo té dubtes i, al final, fins i tot nosaltres arribem a dubtar.

“A qui dir ‘jo’? Què volia dir ‘jo?”


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *