Crítica: Un tret al cap

 

Nota: 7.5 sobre 10

A “Un tret al cap” a la Beckett coneixem a una periodista. Després de més de vint anys de bona feina com a periodista, l’han acomiadat (Emma Vilarasau) perquè ”necessiten una renovació”, diuen. Potser la seva veu era massa incòmode per al diari en què treballava? Les retallades de la crisi? Què li queda ara?

La seva germana (Imma Colomer) retorna a la casa familiar perquè està malalta però no s’avenen gaire i la convivència es fa difícil.  Cap de les dues vol, o és capaç, afrontar la realitat i amaguen el cap sota l’ala. Si les veritats no es diuen, no existeixen?

Una jove (Mar Ulldemolins) s’apropa amb enganys a la veterana periodista perquè necessita que l’ajudi a destapar una greu estafa al sector alimentari. Què vol realment? Què amaga?

Aquests són els tres personatges que trobem dalt l’escenari de la Sala Beckett a “Un tret al cap”, escrita i dirigida per Pau Miró. L’obra es va estrenar el juliol passat dins la programació del Grec 2017.

L’actuació de les tres actrius és força equilibrada. Emma Vilarasau, malhumorada i amb ganes de deixar el periodisme, mostra la força i energia habituals però el seu registre potser ens recorda massa altres personatges. Imma Colomer és l’única que aporta una certa dosi d’humanitat i calidesa a l’obra, resulta entranyable. Ella també escriu, com la seva germana, però contes per a nens. Mar Ulldemolins fluctua entre la indignació davant d’uns fets que cal denunciar i l`ambició que l’empeny a enganyar la persona a qui, segons diu, admira. Què som capaços de fer per ascendir en la nostra carrera professional? On queden els principis? I l’ètica?

La relació entre les tres dones serveix com a excusa per reflexionar sobre l’ofici de periodista i l’obligació, segons el seu codi deontològic, d’oferir informació veraç i contrrastada que permeti posicionar-nos davant els fets, sense condicionaments ni pressions procedents de les instàncies del poder però … això és possible? ens preguntem.

Es pot permetre la societat un periodisme conformista i poc desafiant amb les versions oficials (interessades) amb què sovint intenten acontentar-nos les estructures de poder? Aquesta és, segons el director Pau Miró, una de les moltes preguntes que ens hauríem de fer. Podem viure d’esquena a la veritat per por d’afrontar-la? Com evitar que manipulin i condicionin les nostres opinions i, fins i tot, accions? Com podem diferenciar la informació fiable d’aquella que amaga dobles intencions? Hi ha censura també en la nostra vida privada? En definitiva, ens podem permetre mirar cap a una altra banda? Això seria com engegar-se un tret al cap, no?

En els moments politicament convulsos que vivim, però, el plantejament de l’obra queda curt. Fa moltes preguntes però en contesta poques.Tot i la bona actuació d’Emma Vilarasau, Imma Colomer (esplèndida!) i Mar Ulldemolins, ens quedem amb la sensació que molts temes s’han quedat al tinter i que es podria haver anat molt més enllà. Ens sorprèn el final una mica agafat amb pinces.

Els ciutadans vivim sacsejats dia rere dia per informació confusa i contradictòria procedent de polítics i mitjans, no importa del color que siguin. Ens mostren la realitat a través d’un filtre que en deforma la visió. Com si no tinguèssim criteri propi ni capacitat per triar l’opció que més ens agrada o ens convé. Però això, amics meus, no és així. Doneu-nos informació objectiva, real, contrastada, sense filtres ni esbiaxos manipuladors … i nosaltres ja decidirem, que ja som grans.

DADES TÈCNIQUES – Un tret al cap

Autor i direcció: Pau Miró

Repartiment:
Periodista: Emma Vilarasau
Germana: Imma Colomer
Noia: Mar Ulldemolins

Una coproducció de la Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia i el Grec 2017 Festival de Barcelona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *