[usr 3 img=»03.png»]
Una nit mooolt complicada, al Teatre Gaudí, és un muntatge esbojarrat que ens fa viure una obra de teatre… i ens fa viure el teatre rere les bambolines. Teatre, dins del teatre, dins del teatre, en un joc de miralls que no perd pistonada en cap moment.
Una nit mooolt complicada, divertida comèdia al Teatre Gaudí
En Víctor surt de cacera nocturna. Necessita fer un clau ja. I troba la Raquel. Sembla que tot ha d’anar com una seda. Tot i que una pitonisa («¡Que no soy pitonisa, que soy adivina!») li ha pronosticat que la nit serà «moooolt complicada». Però en Víctor està disposat a tot i, com que no vol pagar més sessions de la pitonisa (perdò, endevina), decideix tirar endavant amb els seus plans.
En Víctor i la Raquel es troben al pis que ha aconseguit ell, per fer la seva trobada. Però, tal com havia pronosticat la pitonisa (perdò, endevina), la cosa es complica molt.
«Una infidelitat teva no indemnitza cap de teva.»
Els actors que són fora de l’escena faran de tramoies, faran de personatges secundaris… i quan calgui, també intervindran fent la punyeta als companys… tant els que són entre bambolines com els que són a escena. Semblen una companyia de teatre amateur que es pren la funció una mica de broma per poder passar millor l’estona. Per què no? Al capdavall, el director sembla que no és allà per posar ordre.
«Jo vull que senti el que jo sento cada vez que me pone los cuernos.»
L’argument es complicarà quan en Víctor i la Raquel descobreixen que tenen més en comú del que voldrien. Podrà en Víctor fer el seu clau? O aquesta nit tampoc?
Un final sorprenent ens deixarà bocabadats. Un final inesperat que tanca de cop tot el frenesí argumental. I ho fa d’una manera molt coherent.
El text barreja català i castellà, en un bilingüisme molt natural que recolza l’efecte còmic de les escenes. Un català i un castellà molt correctes. En cap moment sentim catanyol, i s’agraeix molt, perquè en un text bilingüe, és fàcil caure-hi.
L’escenografia oberta a quatre bandes permet veure l’obra central i l’obra paral·lela de la companyia. És com un 2×1. Les dues obres, tot i ser diferents del tot, es complementen, es solapen, però no molesten.
La interpretació de la companyia és força bona, llevat d’algun cas molt esporàdic on l’actuació es veu forçada. L’histrionisme d’algunes escenes lliga molt bé amb l’argument. Bona direcció de Martí Peraferrer. Una companyia de fora de Barcelona que ja hi ha posat el peu un cop i esperem que ho torni a fer.
Una nit moooolt complicada, al Teatre Gaudí, és una comèdia que fa passar una molt bona estona. No pretén fer res més. No promet fer res més. Fa riure i fa riure molt. Compleix.
- El millor de l’obra: els dos arguments, central i perifèric, que es poden gaudir alhora.
- El pitjor de l’obra: el monòleg final després del final (inesperat). L’explicació final no aporta res i aigualeix el final real del muntatge.
