Crítica: Vaig ser Pròsper o recordant la Tempesta – Somiar amb els ulls oberts..

Nota: 10 de 10

A La Seca Espai Brossa hi podem veure una peça que és com un treball de puntes de coixí: delicat, eteri, complicat i alhora molt bell: Vaig ser Pròsper o recordant la Tempesta.

Un muntatge que agafa com a punt de partida La Tempesta de William Shakespeare per crear una peça que és una filigrana delicada i subtil.

La Tempesta, una història plena de màgia, que ens retorna la màgia

Veiem Pròsper, gran, envoltat per un núvol d’ajudants que el serveixen i l’ajuden. Hi veiem Miranda… o potser no és Miranda… De mica en mica, Pròsper, amb l’ajuda de tots, va recreant moments del seu passat.

Però la memòria és traïdora i les imatges que ens dibuixen són inexactes. No és una fotografia. No és una pel·lícula. Ni una narració escrita. És un imatge que hi ha en algun racó del cervell.

A Vaig ser Pròsper o recordant la Tempesta ens trobem amb un somni que es fa real davant dels nostres ulls

És un muntatge oníric. Les imatges vénen i van i, com en els somnis, tot té una coherència que després ens sembla irreal. La coreografia dels moviments crea una sensació de continuïtat que ho lliga tot i va donant pas a les diferentes escenes que, de vegades, són només insinuades, i de vegades, estan dissenyades amb molt de detall.

Un gran treball musical. Un gran treball coreogràfic

La música, que barreja cançons molt diferents cantades de formes molt variades (madrigal anglès, cançó de bressol mallorquina…) crea un ambient il·lusori. Les imatges són com núvols de boira esfilagarsada que passen davant dels nostres ulls i es desfan gairebé sense adonar-nos.

La història llisca suaument, i les imatges passen davant dels nostres ulls sense que poguem delimitar quan en comença una, quan acaba, quan comença l’altra… L’escenografia, només esboçada, un vestuari minimalista, un disseny d’il·luminació que reforça l’ambient oníric de l’obra, i la música (i què bé que canten!!!), formen part d’aquest tot on no hi sobra res i tot està molt ben lligat.

En sortir del teatre, ens hem de fregar els ulls perquè tenim la sensació de què hem somiat, amb els ulls oberts… però hem somiat. El que tenim al cap, el que hem vist, ens dona la sensació d’aquells moments en què ens despertem i recordem el que acabem de somiar… i són imatges que es barregen però que tenen sentit. Almenys, en el somni, el tenien.

Vaig ser Pròsper o recordant la Tempesta, la nova obra de Projecte Ingenu

El Projecte Ingenu ha creat una peça que, com en un vitrall il·luminat pel sol, crea imatges en els seus reflexes. Una peça on ens demostren el seu domini de l’espai, del tempo, del cos, de la veu, del gest. Una peça on són ells, són un personatge i també juguen a què juguen a ser algú altre. Un treball on la imaginació vessa per tots costats, sense límits.

Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Víctor Rodrigo, Martí Salvat, Roser Tàpias i Xavier Torra interpreten, ballen, canten… juguen. Aquí, en aquesta obra, caldria fer servir “to play” o “jouer”… perquè el que fan és com un joc ple d’inventiva en què la ficció i la realitat es barregen i en difuminen les fronteres.

Vaig ser Pròsper o recordant la Tempesta és un muntatge que ens deixa bocabadats. I amb el regust d’haver estat somiant un somni que ens ha agradat molt, que ens ha deixat una sensació dolça al cos, i que voldríem tornar a somiar més d’un cop.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *