Crítica: Van Gogh – Teatre Gaudí

Valoració: 9,5 sobre 10

Van Gogh, un text d’Ever Blanchet, basat en les cartes que el pintor neerlandès va enviar al seu germà Theo. El cèlebre artista va escriure més de 600 cartes al seu germà i aquest el va protegir econòmicament tota la seva curta vida, ja que les obres del pintor no van ser reconegudes fins després de la seva mort.

L’obra de teatre Van Gogh ens parla dels darrers deu anys de la vida del pintor

Un espectacle emocionant i profund que ens ajuda a entrar en el món del geni que va ser tractat de boig. Es tracta d’un monòleg íntim i autobiogràfic interpretat magníficament per l’actor Jaume Garcia Arija. L’actor s’hi deixa la pell. Els dos artistes (actor i pintor) es fonen en un. O és el mateix Vincent que s’ha posat en el cos de l’actor i parlar a través d’ell? O potser, és l’actor que s’ha transformat amb el turmentat i genial holandès?

És tan intensa l’entrega, la implicació i la generositat que traspua l’actor que sembla que hagin teixit una autèntica simbiosi entre pintor i l’actor. Una vibrant interpretació plena de matisos. Passant de les reflexions més coherents i poètiques als deliris de bogeria més extravagants. Mirant als ulls dels espectadors i explicant-los-hi les seves pors i alegria.

El text reflecteix la bellesa, art i poesia

Eren bogeria o seny tots els pensaments fanàtics, els deliris i els temors que sentia l’holandès pintor?, o era la passió, el compromís i l’entusiasme que li produïa el fet de pintar que el trasbalsava i el feia reflexionar sobre l’amor, la felicitat, la societat, el món artístic i la seva concepció? Va ser així com va arribar a concebre la idea que tothom és capaç de desenvolupar el seu propi art, el seu propi «jo»; només cal deixar fluir la imaginació i no quedar-se limitat a una rutina que arrossega.

En entrar a la petita i intima sala, domina l’escena una cadira de fusta clara, que ben bé podria ser la cadira de boga que va pintar l’artista. En fer-se el fosc surt l’actor: cabell pel roig i barba; portant un bastó, pipa i barret de palla. Ho deixa tot meticulosament sobre la cadira. La seva vestimenta, poc cuidada i negligent (bata blava embrutida de pintura a sobre del vestit blanc, també tacat, que és l’uniforme que habitualment porten en els centres psiquiàtrics) fa pensar que el seu comportament no lliga amb la seva indumentària i retrata que es tracta d’una persona desequilibrada.

La Maria Clausó i el mateix Ever Blanchet, s’han cuidat de la direcció i de l’escenografia de l’obra de teatre Van Gogh i han creat un món oníric on les arts plàstiques s’endinsen en les pintures expressionistes que semblen que prenguin vida, per mitjà de constants projeccions fetes a les parets de l’espai escènic. Moltes vegades el mateix actor sembla que les pinti. Destacar l’excel·lent il·luminació i la música que serveix, moltes vegades, per donar més relleu a les paraules.

Van Gogh: una excel·lent oferta teatral a la sala petita del Teatre Gaudí

El Teatre Gaudí, que ara resulta més intimista, ja que de l’aforament normal per una cinquantena d’espectadors, ara, amb les mesures sanitàries, es redueixen a poc més de vint. La sensacional, però austera escenografia i la gran actuació de l’actor, fan que aquesta oferta teatral de petit format sigui un gran i immens espectacle.


  • El que més em va agradar: La posada en escena i la interpretació.
  • El que menys em va agradar: Un monòleg només vàlid per les persones que els agrada aquest gènere.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *