Nota: 10 sobre 10
Acorar torna per quarta vegada a Barcelona. Què té aquest muntatge que atreu tant? Què té aquest muntatge que ha aconseguit que en facin un documental? Doncs, una mica de tot. Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. Acorar és la confitura més bona que mai tastareu. Una escenografia senzilla. Un fons de paret brut, com una paret per on han passat els anys i que ja es repintarà… algun dia… un terra ple de papers de diari. Som a la matança del porc.
A partir d’aquest fet, en Toni Gomila ha creat un text que surt de “ca nostra” per anar més enllà i traspassar mars i fronteres. Un text que és seu i acaba essent de tots. Un text que ens pregunta qui som, què som, què ens identifica. Un text que furga en els mots. En aquells mots que es perden perquè cauen en desús, en els nous mots que es creen per definir noves realitats. El món en què vivim són les paraules amb el que el definim.
Un text meravillós arriba a La Seca amb l’espectacle Acorar
En aquesta obra de La Seca Espai Brossa, a un text meravellós, concís, ben treballat i molt potent, a una escenografia minimalista que no requereix res més, s’hi ha d’afegir una gran interpretació de Toni Gomila, que ens parla de tu a tu i ens recrea tots els personatges que van apareixent en el seu imaginari, en els seus records… Són els “seus”personatges però aconsegueix fer-los tan propers que acaben també com els “nostres” personatges. Tots tenen alguna cosa de nosaltres, de la nostra família, del nostre entorn.
Toni Gomila fa que allò particular esdevingui universal. Fins i tot el vocabulari, que sembla que hagi de ser un mur entre les diferents maneres de parlar, acaba convertit en un nexe d’unió, en el descobriment de paraules que són les mateixes arreu del territori…
Acorar ens parla de les nostres tradicions, dels nostres mites, d’allò que ens identifica… i de com creem noves tradicions i nous mites per mantenir “LO-NOS-TRO” ben lligat. “LO-NOS-TRO”, allò que ens manté junts, que fa que siguem una tribu, una família, un poble. Aquella essència que no se sap ben bé què és però que fa de nosaltres el que som. Perquè un acorador podria ben bé ser una herència dels repadrins… però potser també podria ser un estri comprat no fa gaires anys. Al capdavall, quina importància té, això?
El documental d’aquesta obra de teatre: Acorats
Acorats, el documental sobre Acorar, és una extensió de l’obra. No hi trobareu ni xifres d’espectadors ni recaptacions. Hi trobareu un procés de creació llarg, amb molta gent implicada… que explica una mica Acorar… i també deixa un bon regust i ganes de veure l’obra. Una i una altra vegada, perquè Acorar és un d’aquells muntatges que sempre tenen alguna cosa per descobrir, un gest, una paraula…
En Toni Gomila, en el col·loqui després del documental, va comentar que als catalans ens agrada molt el parlar mallorquí. I Acorar, a sobre, també ho té. Perquè en Toni Gomila fa el seu monòleg en un mallorquí amb molta musicalitat, una manera de parlar dolça, com una havanera…
Acorar, doncs, és un text fantàstic, amb una interpretació que us trencarà els esquemes, amb molt de ritme… i, a sobre, en mallorquí. No es pot demanar més. Un monòleg on en Toni Gomila va escorxant les tradicions, les formes de pensar, les persones… i acaba ell mateix escorxat. I nosaltres, des de la platea, sentim que també hem viscut el mateix procés… i el seu personatge, escorxat, només és un mirall on ens hi reflectim.
Acorar és una obra que cal veure. Sí o sí.
