Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
Al teatro con Eduardo és una obra de teatre que en són dues. La primera, Home i Senyor, ja comença com un joc on els actors duen la cara enfarinada. El joc del clown, on Jordi Bosch seria August. Aquest primer acte és un orgue de gats, on tothom parla alhora, hi ha un gran guirigall, ningú no escolta, ningú no entén el que diuen els altres. Jordi Bosch dirigeix una escena que cal assajar, i l’escena es repeteix i repeteix, cada cop afegint-hi més elements… per tornar a començar. Una espiral esbojarrada que no té final. Un divertiment breu, on tot funciona com laberint de peces de dominó on es van afegint peces i peces…. i només esperem el moment en què en caigui una, perquè totes vagin caient al darrere…
Però l’obra acaba i ens presenten la segona part: La Gran Il·lusió. Una obra que parla dels cornuts, de la màgia, de la il·lusió, de la fe en les persones, i de com volem veure les coses. La vida és del color del cristall amb què cadascú se la mira.
En aquest muntatge, Jordi Bosch fa de gran il·lusionista, Otto Marvuglia, acompanyat de la seva ajudant, Mercè Sampietro, Zaira. Una dona jove, Laura Aubert, casada amb un home molt gelós, Ramon Madaula, decideix fugar-se amb el seu amant, Robert González. Per poder fer-ho, l’il·lusionista l’ajuda, i fa que el marit s’agafi com a un clau ardent a una il·lusió que li permet veure les coses com ell vol que siguin i no com són. Fins al punt que, quan són com ell voldria que fossin, no les accepta, perquè la seva il·lusió, el seu món imaginari, és molt millor que la realitat.
Edoardo de Filippo és un autor napolità i els seus textos traspuen una forma de ser, una forma de veure les coses, de viure-les… molt particular. Molt italiana. Molt napolitana. Però en aquest cas, els actors no han aconseguit transmetre aquests «napolitanisme»… més que personatges defermats, que es trepitgen els uns als altres, que no deixen parlar, que són rimbobants i exagerats… ens trobàvem sovint personatges amb un punt d’histèria, que es deixaven anar, i que acabaven posant-nos nerviosos, encomanant-nos els seus propis nervis.
L’escenari, gairebé buit i poc aprofitat, tampoc no ajudava massa a ambientar les dues obres, malgrat les projeccions de mida gegantina d’imatges de Nàpols, al fons de l’escenari. La música, en directe, molt ben interpretada és un punt a favor de l’obra. El millor de tot el muntatge. Sens dubte. Si s’ha de veure aquesta obra, la seva música és una bona raó per fer-ho El vestuari i el maquillatge i la caraterització ens porten a un món de màscares, on tothom vol semblar allò que no és, també denota un treball molt acurat.
Un text que fa riure el públic des del primer moment perquè el tex és excel·lent. Edoardo de Filippo ho clava, mostrant-nos amb un bon joc teatral com en som de manipulables, com tots podem caure en la credulitat, i com tots ens agafem a allò que volem creure,com si no hi hagués res més al món. De la mateixa manera que Ramon Madaula, fent de Calogero di Spelta, es munta una pel·lícula i se la creu, tots hem fet el mateix algun cop. Riem del pobre Calogero… però ens riem també de nosaltres.
En alguns moments ens sembla estar veient una pel·lícula italiana, en blanc i negre, amb gent amuntegada en una habitació petita,amb xivarri, però on tot té un lloc i un per què… només que aquí l’habitació petita es canvia per un escenari enorme que empetiteix els actors, i que fa que més d’un cop, sembli que estiguin fora de joc.
