Nota: 9.5 sobre 10
Què d’humans tenen les màquines? és una pregunta que ens fem des de fa dècades sense trobar-hi resposta. Així doncs, el tema que planteja Alba (o el Jardí de les Delícies) al TNC no és nou però no per això deixa de ser interessant.
Alguns exemples d’aquesta preocupació per la relació home-màquina són pel·lícules com “Almas de metal” (1973), “Blade Runner” (1982), “Artificial Intelligence” (2001) o obres de teatre com “La màquina de parlar” que hem pogut veure no fa gaire al Teatre Maldà.
Alba qüestiona com d’humanes són les màquines i la complexa relació home-màquina
Alba (o el Jardí de les Delícies) – guardonada amb el Premi Quim Masó 2017 – es va estrenar el novembre a Temporada Alta de Salt i ara arriba al TNC. Escrita per Marc Artigau i dirigida per Raimon Molins, planteja la qüestió des de perspectives contraposades.
Per una banda, la de l’Alba, una professora universitària jubilada que ha comprat un model femení d’androide: la “J” que és idèntica a ella quan tenia vint-i-tres anys. L’enginy l’ajuda en les tasques domèstiques i laborals, li fa companyia però sobretot és l’encarregada de guardar la seva memòria com si fos un tresor “No podem lluitar contra el pas del temps” diu l’Alba.
L’Alba prefereix viure sola – o en companyia d’un robot – que amb l’home (Lluís Marco) amb qui ha mantingut una llarga relació. Ara és només un entranyable amic que no entén per què no poden estar junts i menys per què vol una màquina. La càlida veu de Marco, en contrast amb el to més dur i crispat de l’Alba, i el seu rebuig inicial a “J” ens recorda tot el que d’humà tenen els humans.
A la “J” (Clàudia Riera) li ha tocat el paper més difícil: el de màquina-acompanyant. Una creïble interpretació que aconsegueix fer-nos creure que és un androide gràcies als moviments lents del cap i una veu buida d’emocions però amb unes reflexions que la fan molt humana. La seva similitud amb l’Alba fa que ens preguntem si és possible enamorar-se del reflex d’un amor que s’ha esvaït o si pot haver una història d’amor entre un humà i un OS (sistema operatiu). Quan l’acusen de no ser més que un algoritme, respon que el seu aprenentatge es basa en l’empatia però … no és aquesta una qualitat humana?
La pintura de Bosco “El jardí de les Delicies” i la descripció que d’ella ens fa l’Alba, que és experta en art, permet establir un paral·lelisme entre les dues obres que es divideixen en tres parts: la creació, el jardí i l’infern. L’origen de “J”, el jardí ple de plaers en què habiten temporalment i la davallada final (que no us puc explicar, clar).
L’escenografia d’Alba mostra la virtualitat de què parla
Quin sentit tindria parlar de virtualitat sense que es reflectís a escena? L’excel·lent combinació d’escenografia (Emilio Valenzuela), il·luminació (David Bofarull) i audiovisual (David Rodon) ens trasllada a un espai en què la línia que separa món real-món virtual és molt tènue. Fins al punt de confondre’s o desaparèixer.
Un escenari en què dues estructures obertes giren per transformar-se en diferents espais: el menjador o la terrassa de casa de l’Alba, l’habitació de “J’, la sala de conferències, … Amb una molt bona selecció de música, la incorporació de fotografies antigues i hologrames (com la de l’assistent tècnic de l’androide que, curiosament, s’assembla a Marc Rosich).
Però el que destaca per damunt de tot és el text de Marc Artigau que no només convida a reflexionar sobre la complicada relació home-màquina sinó també sobre l’amor, l’amistat i el pas del temps. Artigau ens regala frases com: “Saps què és el que ens fa més humans? La mentida” , “El temps no és més que l’espai que hi ha entre un record i un altre” o “Els acompanyants (androides) mai no deceben” … No en poso més o m’acusaran de plagi.
Alba (o el Jardí de les Delícies) és una obra rodona
Alba (o el Jardí de les Delícies) és una obra rodona en tots els sentits. Un intel·lligent text que posa damunt la taula eternes dicotomies entre home-màquina, permanència-temporalitat, raciocini-emoció, companyia-solitud. Les esplèndides interpretacions de Montse Guallar i Lluís Marco- com és habitual en ells – i l’agradable sorpresa de Clàudia Riera, en un difícil paper. Una encertada i vistosa posada en escena que mostra la virtualitat de què ens parla l’obra. Una experiència sensorial que no us hauríeu de perdre.
Per acabar aquesta crònica, no em puc estar d’expressar l’alegria que em fa que algunes de les obres destacades de la temporada s’estrenin primer a Temporada Alta de Salt (Alba n’és un exemple) o la Fira de Teatre de Tàrrega. La descentralització del teatre comença a ser una realitat.
Dades tècniques de ALBA – Sala petita TNC
- Text: Marc Artigau
Direcció: Raimon Molins
Intèrprets: Montse Guallar, Lluís Marco i Clàudia Riera - Una coproducció d’Atrium Produccions, ENA ( Escena Nacional d’Andorra), Teatre Nacional de Catalunya i Temporada Alta.
