A la Badabadoc, dins del festival CATBASUR, s’ha presentat Ana y Serafín. Un monòleg ple de tendresa que ens mostra la nostra història des del punt de vista dels «altres», aquells que van venir d’altres llocs de la península, a la recerca d’una vida millor.
Ana y Serafín, un tendre monòleg a la Badabadoc
Ana i Serafín són un matrimoni cordovès, jove, que ve a Barcelona perquè hi ha feina. Feina per a tothom. I tenir feina implica tenir un futur. Quedar-se a Còrdova, és quedar-se a viure en la misèria, en un món sense perspectives.
«Cuando hay hambre, se come tó.»
Gent que no tenia res, ni propietats, ni estudis, ni un ofici… res. Persones que només es tenien a elles mateixes i que van venir a Barcelona perquè, de lluny, semblava que aquí lligaven els gossos amb llonganisses. La topada amb la realitat és dura… el barraquisme, les feines precàries, la lluita pel dia a dia… i malgrat tot, l’esperança d’un futur millor. No per a Ana i Serafin. Per als seus fills.
«Si yo hubiese podido estudiar, tú sabes que me habría gustado ser maestra.»
Ana y Serafin no és un text maniqueïsta. No hi ha bons ni dolents. Ni es parla dels empresaris que es van aprofitar d’aquesta mà d’obra barata. No. Ana y Serafín es la història de superació de dues persones que ho sacrifiquen tot perquè els seus fills tinguin totes les oportunitats que ells dos no van poder tenir. Dues persones lluitadores que van immolar-se en el món de la feina per donar una vida als seus fills.
I també ens parla dels fills, aquella generació entre dues identitats… la dels pares i la del lloc on viuen, que no acabi d’encaixar bé enlloc i que han de crear el seu propi espai en el món. Una canalla que va gaudir d’una infantesa que ara horroritzaria a més d’un, que la trobaria plena de perills… una infantesa on tot era una aventura i on tot era possible. Una infantesa que es meravallava amb tot i que tenia la imaginació com a única joguina.
«¿Somos memoria o somos algo más?»
La direcció i el text són de David Martínez Sánchez. La interpretació va a càrrec de Rafa Sánchez. I la combinació de tots dos crea un muntatge que omple de tendresa tot l’espai. El text i la interpretació ens fan estimar aquesta parella que veiem créixer davant nostre.
«Mi patria es todo eso que me hace sentir vivo, lo que hace que esto valga la pena.»
- El millor de l’obra: El text.
- El pitjor de l’obra: La intervenció dels fills. Una escena que no aporta massa al text i ens fa enyorar a l’Ana i en Serafin.
