Nota: 9 sobre 10
ASAP, actes de solidaritat amb el patriarcat és un text de March Rosich, que també en signa la direcció, que es pot veure a la Sala Atrium. Un text que pot arribar a ser incòmode… però el teatre també ha de ser això: incomoditat. Veure a escenes textos que ens remouen per dins, i que ens fan pensar en el que estem fent.
«De quina manera t’hauria d’enraonar?»
ASAP, actes de solidaritat amb el patriarcat a la Atrium
Quatre intèrprets, dos homes i dues dones, que ens presenten diferents formes de relació entre ells i elles… homes i dones que mai no tenen una relació d’igual a igual i que, més d’un cop, ens mostren maltractament. No és maltractament físic… però les paraules i els gestos poden arribar a ser tan colpidors com una bufetada.
“Carinyo, no tot gira al teu voltant. Que jo tingui mal de cap, no vol dir que tu me l’hagis provocat”
Dos homes i dues dones uniformats, en un món gris i poc il·luminat, un escenari que és una casa, un carrer, un restaurant, un lavabo públic… i la foscor que, de sobte els envolta, mentre encara els escoltem parlar. I les paraules, enmig de la foscor, són com sagetes que se’ns claven i ens fan mal, i burxen a la ferida. Les paraules en la foscor sí que són bufetades. Bufetades que rebem nosaltres.
Els personatges parlen de forma grisa, àtona, freda, com si els sentiments i les emocions fossin sobrers. I la fredor fa que el que diuen tingui encara més potència. Els gestos són mesurats, no es malbarata energia en cap moment. Són personatges que sembla que no tinguin ànima, que diuen que estimen… però ens ho fan dubtar. Estimen? Doncs segurament sí… però en tenim els nostres dubtes.
Interpretacions fredes que són molt impactants
Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda són els quatre intèrprets. Sobris, plens de ferides, incapaços de mostrar gairebé res, grisos… mantenen el to en cadascuna de les intervencions i, en algun moment, ens fan venir ganes d’escridassar-los, a veure si reaccionen. La seva fredor se’ns encomana i ens gela el cor.
«Ets una dona i mai no ho podràs sentir. És una llàstima.»
ASAP, actes de solidaritat amb el patriarcat no és teatre còmode. Però és teatre que omple. Teatre que fica el dit a la nafra i ens fa mirar cap a dins. És teatre que ens fa sorprendre perquè ens fa descobrir coses de nosaltres mateixos que no coneixíem.
“El nostre (món) som jo, tu i prou!”
