L’expectació pel concert de Björk a Barcelona el passat divendres al Poble Espanyol de Barcelona era molt gran. La cantant i compositora islandesa no és una artista fàcil de veure, feia anys que no trepitjava Barcelona i, tot i l’elevadíssim preu de les entrades, tots els seus seguidors l’esperàvem emocionats i convençuts de que viuríem una experiència única i quasi extrasensorial. Potser precisament per això la decepció que ens vam endur va ser tan gran. Acompanyada per una orquestra de corda, pel productor i D.J. veneçolà ARCA i pel percussionista Manu Delgado, a priori prometia ser una vetllada carregada d’emocions.
Vull deixar clar que tant la posada en escena d’aquest concert a Barcelona, com l’execució dels temes va ser impecable. A aquestes alçades el domini vocal de la islandesa és indiscutible. El problema va ser que l’artista no va connectar amb el públic. Tot l’espectacle es va desenvolupar com si fos una pel·lícula de la qual nosaltres no en formàvem part, n’estàvem exclosos.
Vestida amb una espècie de kimono entre lluitador de sumo i nina japonesa i amb una màscara que li cobria la part superior dels rostre i ens impedia veure-li les expressions facials, allunyant-nos encara més d’ella, Björk va cantar els temes del seu últim i preciosista treball “Vulnicura” en un concert massa lineal que es va fer llarg i no va acabar d’arrancar. La calor era sofocant, l’excitació per tenir davant a una de les nostres artistes preferides queia en picat i l’energia no fluïa. El públic estava cada cop més dispers, quan t’allunyaves de les primeres fileres veies que la gent conversava i fins i tot alguns marxaven a mig concert.
Ni els divertits passets amb els que la cantant es movia per l’escenari, ni els focs artificials llançats des dels costats de l’escenari en determinats moments van aconseguir millorar la situació. Aquests elements mancats d’emocions es van quedar només en simples ornaments, en artificis sense sentit. Inclús les projeccions que inicialment mostraven imatges suggestives de la cantant van anar degenerant amb imatges d’insectes sortint de l’ou o de bavoses reproduint-se. Un pèl desagradable. I repeteixo que Bjork al seu concert a Barcelona va executar els temes a la perfecció, en aquest sentit no se li pot criticar res, però no va emocionar.
Una hora i quaranta minuts de concert en els que vam trobar a faltar alguns dels seus hits com “Human behaviour”, “Army of me” o “Hyperballad”, que de segur haguessin ajudat a crear una connexió entre l’artista i el públic i a animar una mica l’ambient. Tot el que aquesta artista transmet escoltant els seus treballs a casa, que emociona i transporta, no ho va aconseguir l’altre dia en directe. Va faltar caliu, sinergia, comunicació entre artista i públic.
Perfecció tècnica sí, però mancada d’emocions. I el que s’espera d’un directe és precisament això, compartir un mateix moment i intercanviar energies amb l’artista que s’admira, crear un moment únic del que tots en formeu part, rebre una descarrega d’emocions directament de l’artista cap a tu. I això, segons el meu punt de vista, Björk no ho va aconseguir.
