Nota: 6,5 sobre 10
La Loup, una adolescent enfadada amb el món (com pertoca a tots els adolescents), es veu empesa a buscar les arrels de la seva família, amb l’ajuda d’un paleontòleg, el Dr. Douglas Dupontel. Aquest viatge l’endinsarà en un món que desconeixia i la durà a un viatge gairebé iniciàtic on haurà de destriar el que vol i el que no vol de la història de la seva família.
Un viatge on caldrà que els arbres li deixin veure el bosc. “Quan es mor algú, jo no en ticn prou. Vull saber”. “No recordo res”. “Saber les coses ajuda a entendre”… al llarg de l’obra ens van arribant missatges que ens recorden per què som allà. Estem descobrint la història de la Loup, dels seus avantpassats. Cal recordar.
“Cal que hi hagi una alegria, encara que sigui a partir d’una tristesa”. Una història plagada d’abandonaments, de fugues, de tristesa… amb algunes fogonades d’alegria. L’arribada de Lucien, el naixement de la Loup, el casament de Sarah i Samuel… “No m’has donat la vida, m’as deixat el llegat del teu dolor, com la teva mare va fer”. Una història carregada de dolor que la Loup ha d’anar assumint de mica en mica.
“Quan no n’hi ha prou amb l’amor, t’emborratxes – Quan tens un forat al cor, no n’hi ha prou amb res”.“No s’ompliran mai, aquests forats”.
“Si em necessites, jo sempre hi seré. No t’abandonaré mai”.
Una posada en escena excel·lent, amb el bosc omnipresent. Un terra cobert de fullaraca, com un bosc a la tardor. Un bosc trist, de fulles fosques. Algunes projeccions al fons de la paret també recreen algun escenari. El mobiliari i atrezzo és escàs, però no fa falta res més. Boscos de La Perla 29 és bàsicament una obra de text que només necessita de la veu dels actors per arribar al públic. Les escenes no sempre són successives, hi ha escenes simultànies en l’espai, que ens parlen de temps diferents… els actors es mouen entre una i altra amb fluïdesa.
El text ens presenta una història explicada a trossos, barrejats, com un trencaclosques que la Loup i en Douglas Dupontel van construint davant nostre. De mica en mica en treiem l’entrellat.
Xavi Ricart, Xavier Ripolol, Marc Rius, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla, Marcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa i Carol Rovira es reparteixen els diferents personatges del muntatge: la família de la Loup, la gent que es van trobant. En Ramon Vila i la Clara de Ramon interpreten en Douglas Dupontel i la Loup. Un repartiment coral que sap transmetre la tristor d’una història que sembla que no hagi de tenir mai lluminositat.
Boscos, de La Perla29, a la Biblioteca de Catalunya, és un text amb massa monòlegs i pocs diàlegs. Els personatges no parlen, fan discursos grandiloqüents on cada paraula ha de tenir un sentit i un pes molt gran. Els pocs diàlegs que hi ha alleugereixen l’obra. El text és embafador, com un caldo massa concentrat, que vol donar tant que ens cansa. No hi ha canvis d’intensitat. Des del primer moment, ens trobem davant d’uns monòlegs encadenats, que estan plens de missatges importants, imprescindibles i plens de sentiment. No hi ha trencament. Ni pausa.
Els diàlegs pretesament rebels i enfadats de la Loup són massa tòpics i ens esperàvem molt més de Wajdi Mouawad. La Loup podia haver estat un personatge més ple i menys previsible.
Malgrat tot, Boscos de la Perla29, és un muntatge interessant, amb solucions escèniques brillants (el naixement de la Loup és impressionant), que ens endinsa en una història familiar plena de secrets i de dolor.
Una obra que ens parla de la família i dels nostres lligams, i que ens planta als nassos una pregunta que pot arribar a coure: i la família, al final, què és? Qui és?
Però, quan acaba l’obra, no podem deixar de preguntar-nos... i què passa amb la Sarah i en Samuel Coen?
