Crítica: A Chorus Line, el musical – Teatre Tívoli

[usr 4,5 img=”03.png”]

Fa només uns dies us parlavem d'aquest espectacular muntatge de A Chorus Line, dirigit per Bayoork Lee i Antonio Banderes i de les ganes que havíem de veure'l en directe… DONCS HI HEM ANAT I ENS HA ENCANTAT. El repartiment, tal com prometia Banderas a Roda de Premsa, és excel·lent, es fa notar l'acuradíssima selecció que van fer al càsting, on es van presentar més de 1800 candidats.

A Chorus Line, el musical torna a Barcelona per la porta gran

Pels més joves (o pels que, senzillament, no coneixíeu A Chorus Line) us situo: Broadway, anys 70, un teatre i un director a la recerca d'un cor potent per a la seva nova producció. El paper de Zach, el director del musical (de ficció), que al Soho de Màlaga l'interpreta el mateix Antonio B., a la resta de teatres ha estat representat per Manuel Bandera, de manera brillant. No sé com ho fa el Banderes, en plural, però el Bandera és un escàndol; creïble, versemblant i carismàtic.

Les cançons originals han estat traduïdes i adaptades amb molta professionalitat, sense sonar forces, mantenint el missatge però també l'ànima; als musicals que es tradueixen, el de les cançons és un tema complicat, ja que tots recordem o tenim a la nostra ment la banda sonora en anglès, que molts de nosaltres hem cantat o com a mínim taral·lejat infinites vegades.

L'única cançó que ens ha fallat ha estat la que canta la Cassie, que al muntatge original es titula I AM A DANCER i que aquí trobem que no té la força que hauria de tenir, ni és tan màgica com la cançó en anglès; probablement costa molt trobar una actriu que pugui interpretar, bailar i cantar amb un nivell excel·lent de totes tres disciplines.

L'orquestra es troba amagada misteriosament sota l'escenari i dóna allò que dóna la música en directe i que no es pot explicar, però que es pot sentir… i que és brutal; un altre valor afegit.

Us recomanem enèrgicament que no us perdeu A Chorus Line, una d'aquestes nits que ofereix el Teatre Tívoli. És una maravella d´espectacle.

• El que més m'ha agradat: l'actuació de Fran Moreno, al paper de Paul.
• El que menys: que quan saludin un per un, el públic no veu que estan saludant i es pensa que és el ball final, així que l'aplaudiment individual i personalitzat cap a cada un dels actors, és perd. Ens sap greu, se'l mereixien i molt.