Crítica: La màquina de parlar

Crítica: La màquina de parlar

Nota: 9 sobre 10

Curiós triangle el de “La màquina de parlar”: una dona que treballa com a màquina de parlar, un perr que dóna plaer i el seu propietari. Difícil combinació, no?

Aquesta obra futurista es basa en el text de l'escriptora argentina Victòria Szpumberg que també la dirigeix. Ja la podem veure fa anys a l'antiga Sala Beckett i ara ens l'ofereix El Maldà. Si sou seguidors de la sèrie britànica “Black Mirror” (2011), que parla de com la tecnologia afecta les nostres vides, o us agradarà la pel·lícula “Her” (2014) segur que passareu un bon rato. Si preferiu el teatre més convencional, potser també.

La màquina de parlar, una relació de tres en un món hipòteticament futurista

Bruno (Marc Rosich) viu sol perquè ha internat la seva mare en una residència. Per vèncer la seva solitud compra una màquina de parlar, l'Amèlia (Sandra Monclús) – una mena de siri – que li dóna conversa, li fa companyia i compleix fidelment el que diu el manual d'instruccions. A poc a poc, però, guanya confiança i estableix una relació més humana amb el seu propietari; fins i tot li porta la contraria. Un bon dia, però, a Bruno decideix comprar un pers que dóna plaer, el “chuchu” o l'Enric (Jordi Andujar) i la relació entre tots tres és complicada fins a extrems insospitats.

Tot i que sembla evident qui té el poder – el que controla el comandament a distància, és clar – no podem evitar preguntar-nos qui d'ells és el que brolla de debò. El propietari, mimat en excés per la seva mare i que viu en un món d'il·lusions esperant un ascens que no arriba? La dona argentina que després de molts propietaris ha anat a parar a casa del mediocre Bruno? El pers que només parla quan el seu amo no hi és i que se sent atret per la màquina d'ulls plorosos?

No resultaria gens creïble dir que som davant d'un triangle amorós però això no vol dir, ni de lluny, que l'amor no s'expressi de formes diverses. El de Bruno per ell mateix i que – com els antics hedonistes – només busca el plaer. El de l'Amèlia que, immòbil en una silla, no pot evitar ser humana i expressar els seus sentiments. O l'Enric, que és capaç de sotmetre's a les peticions dels seus amo amb un únic objectiu: escapar sigui com sigui. Tots dos estimen la llibertat que no tenen i això els converteix en iguals i còmplices.

Una Sandra Monclús brillant i immensa

És d'admirar l'excel·lent interpretació de Sandra Monclús. Feia temps que no veia una actuació tan plena de matics i freqüents canvis de registre. Com a mínim se n'aprecien tres. El que pertany a una màquina de parlar: sincopada, previsible, de manual, amb subtils moviments de cap que em van recordar les nenes mecàniques amb què jugava de petita. El d'una màquina més humana que, saltant-se les normes, interacciona amb el seu amo més del que toca. I per últim, el de la dona que s'amaga sota la carcassa (l'Amèlia) amb un dolç accent argentí que contrasta amb la duresa dels altres registres.

Tampoc no és gens fàcil el paper de Jordi Andujar, el pers que dóna plaer. Dit així, no tenim gaire clar què vol dir aquesta expressió però aviat ho descobrim… però també es tracta del plaer de la companyia, que ningú et porti la contraria i que digui a tot que sí (com, per desgràcia, ja no fa la màquina de parlar). I a Bruno (Marc Rosich) un personatge pagat d'ell mateix, potser no tan va rodar com els altres, que abusa del seu suposat poder.

Un aspecte que desmereix la bona interpretació dels tres actors és el to massa alt de la seva veu que s'hauria d'ajustar millor a les petites dimensions de la sala, ja que a vegades dificulta la comprensió del text.

Un text intel·ligent i replet d'humor negre

Sorprèn que en una obra que ens transporta al futur tot el que hi ha a l'escenari sigui d'ús quotidià: un sofà, una tauleta amb un telèfon de l'any de la picor o una silla que sembla robada d'un manicomi de començament de segle. Fins i tot la música dels veïns que curiosament escorten la cançó de Parole (perquè al fons, parlem d'això, no? de paraules). La projecció al futur s'aconsegueix amb un text intel·ligent, un argument que t'atrapa des del començament i la interpretació dels tres actors.

Encara que hi ha situacions que ens fan riure, per absurdes i surrealistes, el cert és que “La màquina de parlar» té un rerefons amarg que ens deixa mal gust de boca i una certa inquietud existencial.

No us explicaré el sorprenent final per no fer spoiler però sí avanço que són aquells més propers a les màquines els que acabin prenent el control (i sense el comandament a distància). Pot ser premonitori aquest final? Arribarà un moment en què estarem a mans de les màquines? Potser ens hauríem d'anar fent a la idea.

Seguiu el que sigui el que ens espera en el futur i mentre aquest no a dalt, us recomane que aneu a veure “La màquina de parlar”. Ja m'ho explicareu.

Dades tècniques de LA MÀQUINA DE PARLAR – Teatre Maldà

  • Text i direcció: Victòria Szpumberg
  • Intèrprets:
    La màquina de parlar: Sandra Monclús
    El pers que dóna plaer: Jordi Andujar
    Senyor Bruno: Marc Rosich


Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o , per descomptat, anar al teatre.

Deixa una resposta

La seva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *