Xavier Alomà presenta el seu monòleg Matar el fill a la Sala Fènix. El monòleg és com una muntanya russa que ens fa viatjar per la vida d'en Xavier Alomà i la relació amb la família i, ara, amb el pare, que acaba de morir.
Mata el fill, un monòleg que és una muntanya russa emocional
El monòleg comença com una tragicomèdia mentre ens explica i ens fa viure el món de les funeràries, quan és mort algun familiar. Un món ple de gent que sempre té alguna cosa a oferir. I ell ens ho presenta de manera molt còmica. I riem perquè tots, d'una manera o altra, ens hi hem trobat…
Però allò que comença amb moltes riures, de mica en mica, es va tornant amarg, dur, desagradable. I no te res a veure amb la mort. La relació d'en Xavier Alomà és el centre del seu monòleg. Amb el pare, la mare, l'àvia, els mestres…
Xavier Alomà fa un monòleg catàrtic
Els personatges que han passat per la vida d'en Xavier Alomà també hi apareixen davant nostre. A Xavier Alomà els fa aparèixer de manera exagerada, histriònica. A Xavier Alomà fa un monòleg catàrtic que li permet treure tota la ràbia que te dins, reconvertida en plomes i purpurina, i acabar perdonant tots els que li han fet malament alguna vegada, i perdonar-se a ell mateix.
Anna Tamayo ha entamat bé el text i dirigeix Xavier Alomà en un text molt personal, de manera que la interpretació no és mengi la història. La selecció musical per a cada personatge és un gran encert.
Matar el fill, a la Sala Fènix, és un monòleg que ens fa riure però, sota els riures, hi ha molta duresa, molta amargor. L'humor és la cura per les ferides de l'ànima, ia Xavier Alomà ho sap molt bé. Matar el fill és un monòleg que ens fa riure i, alhora, ens fa sentir-nos incòmodes per la violència soterrada que no aconsegueix ocultar.
- El millor de l'obra: la interpretació de Xavier Alomà, plena denergia, de bon humor.
- El peor de l'obra: els vídeos són una bona eina, però distrauen de l'argument inicial perquè acabin poc lligats amb el text.
