Nota: 8 sobre 10
La guerra i les seves conseqüències no és un tema nou. És un tema que s’arrossega des de fa milers d’any. A la Sala Versus ens parlen de la guerra, de les guerres, amb dues històries que són actuals… però podrien enquibir-se en qualsevol conflicte bèl·lic.
A Camins tancats ens demanen que perdem la por a confiar en els altres
Un mestre de cerimònies ens rep i ens demana que mirem al nostre voltant, ens demana que coneguem la gent que tenim al voltant, que ens mirem als ulls, que siguem francs els uns amb els altres. Ens demana que perdem la por a confiar en els altres.
La primera història ens porta a la guerra civil. Que podria ser la nostra guerra civil, perquè l’han ambientat a Lleida… però podria ser en molts altres llocs. La història d’una parella que ha de fugir de Barcelona i va a raure en un petit poble del Pirineu, on és detinguda. Ell passa a ser un més dels desapareguts dels qui no se n’ha sabut mai més res… ella va a parar a una presó on té un fill i li prenen. La trobada amb un «vencedor» vint´-i-cinc anys més tard obrirà les ferides i farà que la història es torni a repetir. L’odi i la revenja s’ensenyen.
La segona història ens porta a l’Orient mitjà, Síria… però podria ser qualsevol altre lloc. Allà, Ahmed intenta ajudar a una noia. El món de la guerra, que s’ha apropiat de tot, portarà l’Ahmed a un final tràgic. La bondat innata, apresa, queda trepitjada per l’odi, que també s’aprèn.
Bones interpretacions a Camins tancats a la Sala Versus
Enric Barba és un excel·lent mestre de cerimònies que deixa que els personatges de les històries s’expliquin ells mateixos, i només es permet breus intervencions per acabar d’arrodonir el muntatge.
Ivan Caelles i Ivette Callís ens interpreten els personatges de les dues històries i no intenten amagar-nos res. La cruesa del que expliquen queda ben representat a escena. No calen gaires elements per recolzar les seves paraules, i l’escenari és gairebé buit. Les històries i la interpretació són suficients per fer-nos arribar la cruesa de la guerra i de les postguerres.
Camins tancats a la Versus és un text dur que no ens explica res de nou, però justament per això cal anar a veure-ho, perquè ens mostren que ensopeguem en la mateixa pedra una i una altra vegada.
