Cicatrius és un cicle teatral que vol que no oblidem. Vol que recordem l’Holocaust, les persecucions nazis, el terror, l’horror. Vol que no oblidem per no repetir-ho de nou. Per a això, muntaràn quatre espectacles entorn del tema del nazisme i del totalitarisme.
El primer és un espectacle que ja es va veure a la Sala Atrium: La nit d’Helver. Un espectacle amb un argument que sembla minimalista però que va omplint de tensió l’ambient i, de mica en mica, ens porta a un final que ens commou i ens destarota. La Nit d’Helver es veurà al Tantarantana, del 12 al 22 de gener de 2017, amb una preestrena el dia 9 de novembre, dia en què es commemora la Kristallnacht. La nit dels vidres trencats. Una premonició de l’horror que després s’estendria per Europa.
Cicatrius és un projecte que, avui, cal que existeixi
El segon muntatge és La Conferència de Wansee. Un muntatge fet a partir de les transcripcions de les converses que es van mantener a Wansee, durant la trovada d’alts caps nazis, on van decidir la Solució Final. El text impacta perquè ens mostra la fredor i la manca d’humanitat d’una gent que va decidir que una part de la humanitat no eren persones i no tenien dret a res. I calia exterminar-la. Del al 18 de gener al 5 de febrer de 2017. Casa de la Seda
La Protesta es podrá veure a La Seca Espai Brossa, del 9 de març al 2 d’abril. Una obra de Vaclav Hável que, abans de ser president de la República Txeca, havia estat dramaturg i ho va ser de nou un cop va deixar el càrrec. En aquesta obra, recupera el personatge de Vanêk, un dissident, a qui un personatge vinculat al règim, Stanek, demana ajuda. La frontera entre la dissidència i la legaliltat és més borrosa del que podría semblar.
Per acabar, Leni, que s’estrenarà a Sabadell, al Teatre Principal, els dies 5, 6 i 7 de maig. Una conversa entre Leni Riefenstahl i Johnny Carson. Dos pesos pesants, cadascú en el seu àmbit, que s’encaren una entrevista fictícia, però del tot falsa. Tant les preguntes com les respostes, són extretes d’entrevistes reals dels dos personatges. Una tercera persona farà que l’entrevista arribi a llocs on no volien arribar ni Johnny Carson ni Leni Riefenstahl.
Cicatrius és un projecte que, avui, cal que existeixi. No hem d’oblidar el nostre passat més proper i banalitzar el que va passar només perquè és molt proper i ens fa mal recordar-lo. Sembla com si preferíssim recordar tragèdies llunyanes perquè la llunyania ens les fa més fàcils de suportar. Cicatrius ens porta davant dels ulls un drama que va colpir Europa no fa ni cent anys. Ens agradi o no, és la nostra historia i l’hem d’assumir i pair. I hem d’intentar que no s’oblidi perquè no es repeteix mai més. La venjança no és important. La memoria, sí.
“Cop rere cop Europa sempre s’ha recuperat d’aquestes lesions gairebe sense problemes, encara que algunes ferides mai s’han arribat a tancar del tot deixant aixi, una cicatriu. Les cicatrius s’han de curar be, perque sino tornen a obrir-se i infectar-se. […]
Quan fem que la ferida es tanqui nomes per un temps, intentant oblidar els fets o fins i tot mirant de modificar-los per fer-nos sentir millor, nomes aconseguim que la ferida no es tanqui del tot i torni a obrir-se posteriorment en un moment critic.”
Cicatrius. Un cicle de teatre que cal veure. No ho oblidem.
