Nota: 8.5 sobre 10
La provocadora i irreverent obra d’Steven Berkoff que presenta el Teatre Lliure, Com els grecs, trasllada els mites grecs a l’era Thatcher per donar-los una nova lectura i demostrar que cal crear el nostre propi imaginari.
Com els grecs proposa una nova lectura dels mites clàssics
Com els grecs (Greek), escrita pel dramaturg londinenc Steven Berkoff es va estrenar el 1980 al Half Moon Theatre de London amb la intenció d’evidenciar la degradació moral d’una època plena de conflictes socials, com ho és també la nostra. Pocs anys després, el 1988, es va fer una versió operística que es va estrenar a Munic i el 1990, una de cinematogràfica.
En aquesta peça de teatre dirigida per Josep Maria Mestres, l’Eddy (Pablo Derqui) encarna la figura d’un Edip modern que, després de resoldre l’enigma de l’esfinx com l’heroi de Sófocles, s’entesta a salvar els habitants de Londres de la “pesta” (pèrdua de valors i decadència moral) que pateixen els habitants de Tufnelll Park, un «abocador emocional” en què malviu amb els seus pares (Pep Cruz i Mercè Aránega). L’Eddy abandona la casa familiar per trobar una vida millor i en el camí troba l’amor de la seva vida (Sílvia Bel).
Pablo Derquí és un Edip modern
La força de Com els grecs està en el contundent text de Berkoff ple de repeticions i paraules malsonants, tan punyents que fins i tot maten. Mots obscens que els personatges pronuncien sense filtre, ofenent les nostres oïdes, i que actuen com un revulsiu que sacseja consciències i ens expulsa sense miraments de la nostra zona de confort. Resulta difícil no reaccionar.
Només actors i actrius amb un gran bagatge interpretatiu podien fer creïbles personatges tan complexos i histriònics com aquests. Pablo Derqui, Pep Cruz, Sílvia Bel i Mercè Aránega ho aconsegueixen amb escreix. Trobar-los junts dalt del mateix escenari és un luxe poc habitual que no es pot deixar escapar. No us ho perdeu !
Un repartiment de luxe: Pablo Derqui, Sílvia Bel, Pep Cruz i Mercè Aránega
Pablo Derqui convertit en un Edip modern amb poques similituds amb el seu homònim lluita contra la degradació moral de l’entorn en què li ha tocat viure per recuperar els valors morals perduts. Derqui ofereix de nou tota la força expressiva, amb llargs monòlegs i registres que van de la tristesa a l’alegria, Pep Cruz adopta un posat més contingut però només amb la seva presència i ben modulada veu omple l’escenari; una juganera i enamorada Silvia Bel que pren més protagonisme en la segona part i que és víctima del seu destí i Mercè Aránega que com a mare de l’Eddy es manté en segon pla però que es creix en l’escena de l’esfinx.
Com els grecs és una curiosa barreja, una mena de poti-poti. Té un punt de vodevil amb entrades i sortides per les portes de l’escenari, llargs parlaments (monòlegs) sobre la situació política i social a l’Anglaterra de la dona de ferro, escenes que semblen sortides d’un circ com la de l’endeví, un míting feminista en veu de l’esfinx o un romàntic ball al més pur estil de Broadway, … per posar només alguns exemples. Tot això acompanyat d’un acolorit i exagerat vestuari, música punk que alterna amb peces clàssiques i alguna melòdica cançó, dins d’un curiós escenari d’obra vista i tres portes per on entren i surten persones i objectes, una il·luminació fosca o amb tonalitats vermelles que li dóna un aire d’irrealitat.
Un llenguatge tan groller que costa de creure
Què diferencia aquesta proposta escènica d’altres que heu vist o podeu veure? Doncs, gairebé tot. És tan transgressora que no us deixarà indiferents: agrada o no agrada, no hi ha terme mig. Diria que més d’una persona ha sentit la temptació de sortir de la sala escandalitzada perquè el llenguatge que usen els personatges és tan groller que costa de creure. No sóc gens partidària d’aquest vocabulari però queda justificat – si és que això és possible- per la voluntat de provocar la reacció del públic. Val a dir, que ho aconsegueix.
Hi ha obres que costen de pair i la d’Steven Berkoff Com els grecs és, sens dubte, una d’elles. Dir que “és una reivindicació de la insolència, la transgressió, la irreverència i la ferocitat”, com posa en el dossier de premsa, és quedar-se curt. Feia temps que no veia un espectacle que em provoqués una reacció tan contradictòria. Per una banda, l’inevitable rebuig a un llenguatge i unes escenes volgudament ofensives i, per una altra, l’admiració davant l’esplèndida actuació de quatre monstres escènics com Pablo Derqui, Silvia Bel, Pep Cruz i Mercè Aránega. Un fort aplaudiment per a ells.
Si Com els grecs anés acompanyada d’un prospecte, com els medicaments, diria alguna cosa de l’estil: “No apte per a tots els públics. Prendre amb precaució i en la dosi adequada perquè pot provocar efectes secundaris”.
Dades tècniques de COM ELS GRECS, Lliure de Gràcia
- Text d’Steven Berkoff
- Direcció: Josep Maria Mestres
- Traducció de l’anglès: Joan Sellent
- Intèrprets:
Mercè Aránega: mare, cambrera 2 i esfinx
Silvia Bel: Doreen, cambrera 1, muller
Pep Cruz: pare i gerent d’una cafeteria
Pablo Derqui: Eddy, endeví - Producció del Teatre Lliure
