Nota: 6.5 sobre 10
Mercè Arànega, Núria Feliu i Jordi Pujol són els autèntics protagonistes de l’obra que podeu veure a la sala petita del TNC, A tots els que heu vingut, dirigida per Marc Rosich.
El cap de la Magda Casals de Clarà (Mercè Arànega), una senyora de les d’abans, és ple de records. Del seu difunt marit Armand, comercial e l’Enciclopèdia Catalana que ara li parla des de la tomba, però sobretot d’aquell feliç dia que va conèixer el Molt Honorable. Només veure’l, va caure rendida als seus peus. Ell va tastar una de les seves famoses magdalenes -que va deixar a mitges – i ella la va guardar com una ofrena d’amor.
Després d’escoltar enfadada el que diuen les notícies sobre el cas Pujol, decideix escriure-li una carta amb l’ajut d’en Rafa (Carles Gilabert), un sense sostre que ha acollit a casa. No s’ho pot creure. Vol una explicació !
La Magda representa les catalanes de soca-rel que es van enamorar del President Pujol. Qui els hauria de dir que després de dècades d’amor i fidelitat, ell les traís com ho va fer? I tot, per diners. Una herència? Costa de creure.
La interpretació de Mercè Arànega és esplèndida. El paper de la Magda li escau perfectament, com una segona pell. Amb el seu vestuari, pentinat, manera de parlar i gestos, de seguida ens recorda algun parent proper o llunyà. Quan desapareix d’escena esperem que hi torni de seguida perquè la seva presència omple la sala. Carles Gilabert fa una molt bona rèplica en el paper de sense sostre.
«A tots els que heu vingut» es divideix en dues parts. Encara que tenen el mateix fil conductor, l’estructura i els personatges són diferents; com si fossin dues obres en una. La primera, protagonitzada gairebé a duo per la Magda i en Rafa, se centra en el desencís generalitzat dels pujolistes que no saben com afrontar la notícia. Uns s’enrabien. D’altres, com la protagonista, intenten esbrinar què ha passat.
En canvi, la segona part focalitza l’atenció en el procés sobiranista vist des de perspectives diferents. Com en un retrat de família, s’incorporen la resta de personatges: la germana de la Magda (Lurdes Barba), les dues filles (Montse Esteve i Àurea Márquez) i la néta (Mireia Pàmies). La seva exagerada i una mica arquetípica interpretació no acaben de convèncer tot i que destaca l’actuació d’Àurea Márquez. De vegades parlen tan despresa que no es pot entendre el que diuen.
Segons diu Marc Rosich en el programa de mà «volia que la meva proposta ….. no defugís de parlar de la nostra realitat recent i que, tenint l’humor com a eina, funcionés com un mirall deformat de les nostres darreres vicissituds com a país». Aquest plantejament sembla una mica arriscat perquè l’afecció (o desafecció) al procés sobiranista forma part de l’ADN de molts catalans i es pot ferir més d’una sensibilitat.
L’escenografia càrrec de Sebastià Brosa mereix un fort aplaudiment. Reprodueix amb molta fidelitat un pis de l’Eixample, d’aquells on vivien les nostres mares, tietes o àvies. Amb davant i darrere, sostres alts, mobles de fullola, finestres de fusta i portes de vidre, l’estàtua de la Moreneta al menjador, rajoles de coloraines a cuina i bany, .. un garbuix de peces sense cap sentit de l’estètica. No hi falta el més mínim detall. Segur que fins i tot trobaríem l’orinal (la gibrelleta, com deia la meva àvia) sota el llit de matrimoni.
La projecció en la paret de l’escenari de les cares de Jordi Pujol i Núria Feliu (una de les seves cançons dóna títol a l’obra) així com la música també són dignes de menció. No es podia haver triat ningú millor que la gran Feliu per simbolitzar el catalanisme de sempre, més cultural que polític, molt arrelat a les tradicions i a la llengua. Un gran encert.
“A tots els que heu vingut” parla de decepció i desencant, d’amor no correspost, d’esperances patriòtiques, d’allò que podia ser i que potser no serà, del pujolisme convergent de tota la vida, d’una època passada i una generació traïda. D’un escàndol majúscul que va posar en entredit la feina ben feta de molts catalans i que ens va deixar amb «el cul a l’aire», si se’m permet l’expressió. Des d’aquell moment, tot són sospites de corrupció.
Em sap greu no poder ser més generosa amb la meva valoració perquè la interpretació de Mercè Arànega es mereix molt més però vaig sortir del teatre amb la sensació que hi havia un excés d’inputs que no acabaven d’encaixar. Potser si l’obra s’hagués centrat només en el daltabaix que va suposar la imputació de Pujol, escurçat la segona part i reduït el nombre de personatges, hauria guanyat consistència. Com se sol dir, de vegades «menos es más».
Dades tècniques de A TOTS ELS QUE HEU VINGUT – Sala petita TNC
- Direcció: Marc Rosich
- Escenografia: Sebastià Brossa
- Intèrprets:
Magda Casals: Mercè Arànega
Àgata Casals: Lurdes Barba
Clara Clarà (filla gran de la Magda): Montse Esteve
Sandra Clarà (filla petita de la Magda): Àurea Márquez
Néta de la Magda: Mireia Pàmies
Rafa Ayala (sensesostre): Carles Gilabert - Producció: Teatre Nacional de Catalunya
