Nota: 7.5
Arriba a la Biblioteca de Catalunya una nova adaptació de J.B Priestley dirigida per Sergi Belbel i que forma part de la «Trilogia del temps» on l’autor explorava com era el temps de forma natural. En «Això ja ho he viscut» ens endinsem en una obra que analitza un fet que la majoria de nosaltres hem viscut en algun moment de les nostres vides: el dejà-vu.
La Perla 29 és la companyia que porta a terme aquesta adaptació per a situar-nos a una pensió situada en una zona natural i muntanyenca. Els prats i el silenci ho envolten tot i això fa que els personatges visquin un altre tipus de temps, un temps que convida a pensar, a analitzar i a pensar, sobretot, a pensar.
Això ja ho he viscut, una obra sobre el temps i la vida
Els personatges es troben un cap de setmana en aquesta peculiar pensió anglesa. I, entre ells, hi és també el doctor Görlter, un físic exiliat d’Alemanya que té una personalitat molt misteriosa i que el seu objectiu és intentar canviar el destí dels personatges.
«Això ja ho he viscut» és una obra extensa que està dividida en dues parts. La primera d’elles és magistral. Amb una estètica que ens va recordar molt a «La ratonera» d’Agatha Christie, aquesta obra arrenca de forma brutal amb una frase que fa que l’espectador s’enganxi a la trama des del començament: «Potser m’he equivocat d’any». A partir d’aquí, el personatge tan misteriós del doctor anirà explicant sutilment algunes de les seves investigacions i les seves teories sobre el temps.
Grans diferències entre la primera i la segona part
La primera part compta amb un boníssim ritme que, a mode d’introducció, aconsegueix mantenir la intriga i fer que les expectatives per la ressolució de la trama siguin molt altes. I aquest és el principal «problema» i és que la segona part, la part del desenllaç, és més fluixa.
En qüestió de poc més de mitja hora resolen totes les incògnites creades durant el principi de l’argument i es fa d’una manera precipitada i superficial. Vaig trobar a faltar una mica més de contingut en l’explicació científica i una mica més de profunditat en les relacions que es creen entre els personatges.
Una esència molt cinematogràfica
Això té la part positiva però també la part negativa. La part positiva és que el disseny sonor i de llums és exquisit. La tensió dramàtica es reforça perfectament amb el corpus tècnic que fa que una simple mirada estigui carregada de significat i d’incògnites. Realment això és un encert ja que s’aconsegueix mantenir activa l’atenció de l’espectador en tot moment i fer que el ritme no decaigui mai.
No obstant, pel meu gust hi va haver una mica d’abús d’aquests recursos. Sobretot en l’escena on els llums canvien de color, apareix el so amb un efecte sonor d’eco i sembla que Déu ens hagi vingut a donar una lliçó. Una manera un pèl exagerada de voler donar ènfasi a un moment del guió i que, per mi, va quedar una mica fora de to.
Bones interpretacions a «Això ja ho he viscut»
Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius, Carles Martínez i Lluís Soler són els intèrprets d’ «Això ja ho he viscut» i, en general, tots fan un bon treball a nivel interpretatiu mantenint bé la tensió i el misteri que ronda tots els personatges.
De forma particular vull mencionar el treball de Roc Esquius ja que, pel meu punt de vista, aconsegueix fer un personatge molt natural, verídic i real. Els altres també ho aconsegueixen però Roc té una senzillesa a l’hora d’actuar que em va sorprendre. És difícil en una obra amb tant de suspens aconseguir interpretar a un personatge natural i verídic sense sobreactuar en cap moment.
En definitiva, «Això ja ho he viscut» és una obra amb un bon ritme, amb una trama intrigant i amb una bona interpretació que ens presenta un plantejament molt interessant i que, després, el desenllaç és una mica fluixet. No obstant, és una obra diferent, molt cinematogràfica i amb bones interpretacions que segur que us farà passar una bona estona de teatre.
