Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 9 sobre 10
LaPerla29 presenta una nova obra de teatre a Barcelona: Al nostre gust.
Aquest text és un trencaclosques. Molts trencaclosques. Com si algú se li haguessin barrejat les peces de molts trencaclosques i, a l’hora de muntar-lo, es trobés que va agafant peces de diferents jocs que encaixen. I que al final, encara que siguin peces amb dibuixos diferents, creen un dibuix nítid. De prop, veiem les diferents peces, de lluny, veiem una obra acabada. Com el quadre de Dalí “Gala mirando el mar Meditaráneo”… de lluny veiem el president Lincoln, de prop, veiem Gala.
En aquest muntatge, la companyia La Perla 29 ha agafat trossos de textos teatrals, alguns més coneguts, altres menys; músiques, balls… petites peces que han encadenat i han lligat. Un joc de paraules, amb les paraules. Un joc de teatre. Un joc molt seriós que ens permet gaudir de les interpretacions de tos els actors i actrius que, davant nostre, es van transformant i passen de personatge en personatge, i canvien els escenaris sense moure’s de lloc, i canvien les regles del joc. Com uns nens en la seva hora d’esbarjo. Aprofitant tots els espais, tots els moments.
Al nostre gust és com un joc entre els actors, el director i el públic. Un joc d’endevinalles. Ells ens interpreten diferents textos, diferents autors (Shakespeare, Ibsen, Rostand, Sarraute, Mouawad, Sòfocles…), i el públic va il·luminant-se amb somriures quan aquell text, aquelles paraules, li ressonen al cap com un record. És una combinació nova que ens desperta la memòria teatral.
L’obra, de diferents maneres, ens explica que «tot el món és igual que un escenari, homes i dones són comediants […] i un hi juga molts papers». I això és el que fan els actors, passen d’un personatge a un altre, amb ritme, sense pausa, sense gairebé donar-nos temps a assaborir-ne un que ja ens en presenten un altre. Com un menú degustació de luxe, una taula ben parada, que ens omple els sentits. El vestuari, amb reminiscències del S. XIX en alguns casos, amb algun apunt elisabetà en altres, amb peces ben actuals, es barreja com els textos. I no desentona.
A aquest espectacle de Barcelona els textos ens parlen dels mots que «estimats, antics, coagulats, que ens tornen a cadascú de nosaltres cap a la frase que ens manca…» El teatre, reflex de la vida, i la vida mateixa «Al teatre, la veritat suprema és la suprema veritat».. El teatre és part de la nostra vida, hi està lligat inexorablement. I així ens apareix Antígona, condemnada per ser lleial a la família, al que és just, però que no és just segons les lleis. Una Nora que marxa i trenca els esquemes. Uns actors que viuen als camins per viure un ofici que els supera: «Us agrada ser actors? No, gens. Aleshores, per què ho feu? Tampoc no m’agrada la sang i la duc a les venes». Ens parlen de l’amor. De com una frase, una entonació, pot voler significar moltes coses «està bé, això!»
És una obra global, on cadascú dels actors, té moments de monòleg i moments en què actors es mimetitzen amb el públic a estones, i es convertixen en espectadors de l’escena que es desenvolupa davant dels nostres ulls. Destacar un intèrpret es fa difícil, perquè tots fan interpretacions excel·lents, passen d’un personatge a un altre, d’un sentiment a un altre i ho aconsegueixen sense que ens faci mal als ulls, com si fós el més natural del món. El muntatge es complementa amb projeccions de cinema, música gravada o en directe, ball, la participació del públic.
Al nostre gust és un espectacle que, tot i semblar un divertiment, és molt més. És un joc, però també ens fa reflexionar sobre el teatre, les paraules, el món en què vivim, en la forma com ens hi movem.
