Àngels a Amèrica 1: S’acosta el mil·leni
Nota: 8 sobre 10
Fa vint-i-cinc anys que Tony Kushner va escriure Àngels a Amèrica, una obra que va gosar parlar d’una de les epidèmies del segle XX: la sida. I també de com el govern americà en mans de Reagan va decidir ignorar-la. “Com que només afecta els homosexuals” – deien – van considerar que la malaltia era un merescut càstig.
S’acosta el mil·lenni parla dels inicis de la sida i de la indiferència del govern Reagan
La manca d’informació i de mesures preventives van estigmatitzar el col·lectiu gai i permetre que la sida s’estengués arreu del món. Encara avui no s’ha trobat una medicina capaç d’erradicar-la. Tan de bo el govern de Reagan hagués actuat d’una altra manera.
Àngels a Amèrica es va estrenar el 1996 al TNC sota la direcció de Josep M. Flotats però és tal la magnitud i complexitat d’aquesta obra que han passat més de vint anys abans que torni a escena. Ara, la podem veure al Lliure-Montjuïc sota la direcció de David Selvas.
A causa de la llargada original de l’obra (més de set hores), s’ha dividit en dues parts que podeu veure per separat o, si ho preferiu, en una mena de marató teatral. La primera part porta el títol de S’acosta el mil·lenni i la segona Perestroika. En aquesta ressenya, només parlaré de la primera.
La hipocresia i la por són els trets distintius dels personatges de S’acosta el mil·lenni
S’acosta el mil·lenni se situa al 1985, als inicis de l’epidèmia. En ella s’entrecreuen les vides d’aquells que afronten la malaltia de diferents maneres, com si la miressin a través d’un calidoscopi. Com diu el director al programa de mà, l’obra ens mostra “persones que intenten entendre el perquè de l’última gran epidèmia que ha viscut – i continua vivint – la Humanitat: la Sida”. Tots ells, però, comparteixen dues condicions: la hipocresia i la por.
Els actors de la Kompanyia Lliure donen vida als personatges més joves mentre que els de més edat són interpretats per actors veterans com Pere Arquillué, Vicky Peña i Òscar Rabadan.
Pere Arquillué encarna Roy Cohn un advocat d’èxit, pagat d’ell mateix, que s’amaga sota la façana d’americanisme en estat pur: malparlat, fatxenda, egoïsta,… Convincent al 100%. Òscar Rabadan encarna el metge-amic que aten Roy i Vicky Penya amb un breu paper i a qui hauriem volgut veure més.
Prior (Joan Amargós) és un malalt de sida que és rebutjat i abandonat per la seva parella Louis (Joan Solé). Joe (Eduardo Lloveras) és el jove advocat mormó que treballa per Roy i es nega a reconèixer la seva homosexualitat. Està casat amb la inestable Harper (Júlia Truyol), una agorofòbica addicta als medicaments.
Bones interpretacions entre les quals destaca la de Pere Arquillué
L’únic personatge que accepta la seva homosexualitat sense condicions és Belize (Quim Àvila), la infermera que atén Roy i a qui retreu la seva falsedat. No entraré en la polèmica que ha provocat que aquest personatge l’interpreti un actor blanc en contra del que va indicar l’autor. De ben segur que hi ha actors de color que poden fer aquest paper però s’ha de dir que Quim Àvila el broda.
A través dels personatges observem l’evolució de la malaltia que, com una bufetada, ens sacseja. El seu impacte visuali queda compensat pels freqüents moments còmics. Es podrien dividir en tres estadis: abans de sortir de l’armari i córrer el risc de contraure-la, la negació de l’homosexualitat quan ja s’ha diagnosticat la malaltia o la por i l’aïllament davant d’una mort imminent.
L’escenografia polivalent acull les diferents escenes que sovint es desenvolupen alhora o se solapen. Els cubículs podem representar tant el box on Roy o Prior reben tractament o la casa de Joe (Eduardo Lloveras) on s’amaga la seva dona Harper (Júlia Truyol).
La pantalla que ocupa l’espai superior de l’escenari, ens dóna la benvinguda amb una gran bandera americana però també serveix com a marc de la divertida escena de les al·lucinacions de Harper o la retransmissió en directe d’algunes escenes.
Certament, Angels a America no és una obra fàcil de portar a escena. Tracta de temes difícils de representar com la lluita interna entre allò que s’és i el que s’aparenta ser, del puritanisme (americà) i sobretot de la por a ser rebutjat, a no ser estimat i sobretot a la mort. S’acosta el mil·lenni és un fidel reflex de la societat americana dels 80.
Una simbologia que pot resultar difícil d’entendre
Difícil tasca la que es va plantejar David Selvas que, tot i el bon resultat final, ens deixa amb la sensació d’un excés de recursos escènics i una simbologia que no resulta fàcil d’entendre. L’obra té moments gloriosos, alguns d’ells protagonitzats per Arquillué, i d’altres que no acaben de funcionar.
A risc de confondre’m, em va semblar escoltar gairebé al final de l’obra la banda sonora de “Tal como eramos” (1973) una magnífica pel·lícula que parla d’amor i del transcurs del temps. Podríem caure en el parany de creure que el temps ensenya i que hem après dels nostres errors però la realitat ens diu el contrarí. Quan n’aprendrem? Anem en compte que Trump es presenta, fins i tot, pitjor que Reagan i no sabem quines amenaces arribaran.
Fitxa tècnica de S’ACOSTA EL MIL·LENI
- Autor: Tony Kushner
- Direcció: David Selvas
- Traducció i adaptació: Albert Arribas
- Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol
Vaja trunyo! Soc Entusiasta del teatre i hi vaig sovint .
També soc super-fan d’en Pere Arquillué, la Vicki Peña i en David Selvas pero l’obra no m’ha interessat gens.Una durada excessiva de dues hores i deu minuts per explicar ben poc i de manera esperpèntica .
Només de pensar que demà tinc entrades per veure la segona part s’em posen els pels de punta però procuraré anar-hi sense prejudicis i a veure si li trobo mes la punta, tot i que el final alegoric de la primera part d’avui amb un àngel levitan com si fossin els pastorets de Nadal m’ho posa difícil. M’ha recordat una d’aquelles pelicules d’en Passolini que es titulava “Teorema” ( a la Filmoteca quan estaba a la sala Aquitània) que ningú entenia un borrall pero s’havia de veure encara que fos infumable.
No hi ha dubte que els actors, tots ells , estan inconmensurables, així dons… potser la culpa recau sobre l’obra i el seu autor i el equip que tria les obres del panorama teatral per satisfer els barcelonins que estimen el teatre.
Hola Lídia. Jo no m’atreviria a qualificar-la de «trunyo» perquè sempre dono per fet que hi ha molta feina i bones intencions darrere de qualsevol muntatge escènic però estic d’acord amb tu en què costa d’entendre, especialment tota la part simbòlica. No sabria dir, però, que és el que falla: el text? la direcció? la síntesi de l’obra original?