Crítica: Nicolás Larruy
Nota: 8,5 sobre 10
Una obra de teatre de Barcelona que ens ha sorprès gratament: Assaig obert.
El públic arriba a La Seca i la regidora ens rep a l’entrada de la sala. El tècnic acaba de fer els darreres retocs en la instal·lació de llum i de so. Hi ha algú ajagut a terra, com si dormís. El director del muntatge, en Roger, es presenta. Anem a veure un assaig d’una obra, veurem com es prepara, com ho viuen… per al seu muntatge compta amb la Greta, una diva del teatre que ara ningún no vol contractar; una regidora, la Sònia, que intenta fer bé la seva feina enmig d’un desgavell que va creixent per moments; el tècnic, Andrés, que ho viu tot des de la barrera, amb sornegueria, però que també hi fica cullerada quan pot; i la Judith, una actriu argentina que sembla que visqui en un món paral·lel.
Tots quatre es disposen a assajar “Desitjant la mort”, el nou muntatge escrit i dirigit per en Roger. La Judith i la Greta comenen amb la primera escena… però ràpidament queda tallada. Allò no rutlla. Hi tornen. Tornen a tallar. Ara és Sònia, ara és Andrés, ara és Greta… cadascú té motius per no continuar. La discussió està servida.
De mica en mica, la discussió sobre l’obra deriva cap a conflictes personals. Davant nostre. De tant en tant, algú ens diu “perdoneu, perdoneu”… Judith recorda als altres que nosaltres som allà i que mereixem un respecte… però l’espiral ja no s’atura. L’assaig de “Desitjant la mort” es converetix en una baralla entre tots quatre, on els equips estan ben identificats: d’un costat, Roger i Greta; de l’altre, Andrés, Sònia, i Judith. Judith que intenta apaigavar els ànims i que, de tant en tant, sembla que caigui de la figuera.
L’obra de teatre «Assaig obert» és un bon muntatge, amb molt de ritme, que es mou per tots els espais: davant del públic, darrere bambolines, fora de la sala, pels passaddissos laterals, la cabina del tècnic… els actors es mouen per tot l’espai, perseguint-se per donar explicacions, per demanar-les, per disculpar-se… les discussions i picabaralles van seguides, sense pausa… pugen i baixen d’intensitat però no s’aturen. I són discussions de pati d’escola. “Desitjant la mort” desapareix i tots es converteixen en nens petits que es barallen per tot.
Hi ha una lluita de poder “Aquí mano jo. Aquesta obra és meva”, diu en Roger. “Ja saps on és la porta”, diu la Greta. “La tia que posa la pasta és qui té la darreara paraula [… ] no faria pas borma amb els meus diners”, contraposa Sònia. També hi trobem que les persones són valorades pel que fan, i no pel que són. Andrés és el tècnic de so i de llums, però també és director de cine. Només Sònia i Judith veuen el seu potencial, per als altres només és el tècnic de llums. “És imprescindible fer bé la teva feina!” li engega Greta a Sònia.
També hi ha la ràbia per la pèrdua d’un món que van compartir i que ja no tenen: “En quin moment vas deixar de gaudir del que feies?” pregunta Sònia a Roger. “Me dejas de escuchar. ¡Te olvidas de mi!” li etziba Andrés a Roger. Un passat comú on les coses eren més difícils però les feien junts.
“Y Udes. Acà mirando este espectáculo”, ens diu Judith. Judith que, al final, sembla que és l’única que pensa en nosaltres, en el públic, que som allà, espectadors de petits drames que ens fan riure, perquè arriben a ser grotescos, perquè ens recorden a nosaltres mateixos.
El repartiment d’aquest espectacle de Barcelona està molt ben triat: Francesc Vila (Roger), Maria Asensio (Sònia), Sílvia Sabaté (Greta), Héctor Molina (Andrés) i i Verónica Pallini (Judith) passen de ser membres d’una companyia de teatre, professionals disposats a mostrar-nos la seva feina, a ser gent com tothom (“Només són actors, gent normal […] amb una mica més de talent i molta sort”, ens diu Greta). Gent com nosaltres, amb les nostres il·lusions, ambicions, desitjos… i també enveges, tristeses, ràbia… Els espectadors riem molt, però veiem que ells també som nosaltres.
Assaig obert és un mirall posat davant nostre, amb molta gràcia, amb molt sentit de l’humor.
