Nota: 8.5 sobre 10
«Assassines» és l’obra de teatre guanyadora de la 22ª Mostra de Teatre de Barcelona que, cada any, es pot veure al Teatre del Raval. I és normal que hagi estat la guanyadora!
Es tracta d’una obra de teatre molt fresca, divertida i original que ens parla sobre el paper de la dona a la societat però des d’una perspectiva molt realista. I és que, en els últims temps, s’està parlant moltíssim sobre el rol de la dona. I, a vegades, aquests discursos poden arribar a fer una separació del que és ser una dona i del que no ho és.
A «Assassines» veiem a tres dones amb ganes de, precisament, assassinar aquesta concepció de la dona a la societat. Som dones, cadascuna de nosaltres diferents, amb interessos i gustos propis. Som persones. Ni superheroínes, ni invisibles.
Assassines, una comèdia molt original al Teatre del Raval
Encara que el tema de la dona sigui, avui dia, un tema que quasi està de moda, el cert és que aquesta obra aconsegueix apropar-se a ell d’una manera molt original i diferent.
Núria Vizcarro és l’autora de «Assassines», una obra que comença amb una ruptura de la quarta paret per parlar-nos directament a nosaltres, el públic que assisteix a una conversa que sembla, de tot, menys realista.
I, llavors, la sinceritat i la honestitat van de la mà de la Padi Padilla que encarna, sens dubte, el personatge més còmic i sorprenent que hi ha a la proposta. Ella ens parlarà amb honestitat de tot el que passarà a sobre de l’escenari. És conscient de que, a primera vista, no plantegen res de nou però, simplement pel fet de comentar-ho, ja estan fent quelcom nou i molt original.
Una obra molt femenina i esbojarrada
A «Assassines» assistim a la confessió de tres dones, Mar Esteban, Agnès Esquerra i Padi Padilla, sobre els assassinats que han comès. Una narració divertida, esbojarrada i amb un missatge potent que ens fa trobar amb tres dones amb cara i óssos que estan esgotades de que la vida sempre els hi demani coses per fer.
Perquè ara ja no està ben vist que ens agradi cuinar o fer ganxet. Ara ens hem de rebel·lar contra tot això i ser dones més «lliures», més «independents». Però… i si ens agrada fer ganxet? Per què sempre hem d’estar en el punt de mira?
La companyia La Flor Innata ens parla sobre la dona, sí. Però ho fa d’una forma molt amplia i complerta. La dona que cuina, la dona que lluita, la dona que innova, la dona que intenta trobar el seu lloc en el món… Al cap i a la fi, la dona que viu i que vol que la seva vida deixi d’estar analitzada amb una petita i esgotadora lupa.
