Crítica de Laia Ruiz
Nota: 6,5 sobre 10
Divendres ens vam endinsar en els màgics carrerons del Born, per anar a parar a La Seca. Una nit que prometia emoció i misteri, perquè la definició de l’espectacle que havíem pogut obtenir de les diferents fonts, no era massa precisa… «un espectacle de magia Barcelona i d’il·lusionisme«, «un íntim lloc de trobada entre un pare i un fill». Bé, doncs anem a descobrir-ho!
I vam trobar-nos amb una posada en escena diferent, íntima, amb molta música (delicada i subtil) i poques paraules. David Batignani és el fill i Mario Batignani el pare (reals i ficticis), a part d’intèrprets són directors i productors d’ «Assolutamente solo«. I més enllà d’això? Doncs tot el que en pugui treure cada espectador, perquè crec que és un espectacle tremendament subjectiu, on sí que s’intueix aquest tema que ja ens enunciaven, sobre la solitud i el pas del temps, però que tampoc sembla seguir el fil d’una història (o una servidora no l’ha entès) sinó que deixa molt d’espai per a la pròpia interpretació de cadascú i, sobretot, la reflexió.
Efectes visuals i òptics, transformisme i màgia; el resultat un joc escènic, sovint irònic, molt elegant.
La recomanem a aquell públic amb ansia de veure un muntatge diferent, original, bonic, però que no hi vagin amb unes expectatives massa altes, li falta, segons la meva opinió, una pujada de to, una explosió, una sorpresa, un impacte, … que s’enlairi!. L’espectacle dura 60 minuts, adequat i just.
