Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 8.5 sobre 10
Un aeroport buit. Tan buit que no hi ha ni avions. Un aeroport sense avions. Dues fileres de cadires i moltes pantalles informatives sense informació. Un home arriba amb la maleta. Vol anar a Bangkok. Un guàrdia de seguretat el vol fer fora… està prohibit que hi hagi gent en aquell aeroport.
Això és el punt de partida. En aquest moment, si l’home amb la maleta marxés, s’hauria acabat l’obra. Però l’home amb la maleta no marxa. Comença a parlar amb el guàrdia de seguretat… i l’obra deixa de ser com un avió aturat enmig del no res a ser un avió que comença a agafar velocitat per una pista d’enlairament… més i més velocitat… fins que s’enlaira.
La comparació, en alguns moments, és dolorosa: un aeroport on s’han invertit molts esforços, i que no s’aprofita per a res. Gent, que s’ha preparat a consciència, que ha treballat molt i ha invertit molts esforços… i que tampoc no té un lloc on es pugui aprofitar el seu talent. Dos inversions de futur esguerrades per un present que escanya. Amb la diferència de què la gent s’ha preparat amb l’esforç personal per intentar millorar el món en què viu i l’aeroport s’ha construït amb l’esforç de tots per millorar només el món d’unes quantes persones que n’han tret tot el suc que han pogut. Però tots esperen un miracle. Podria ser que algun dia arribés un avió a un aeroport que sempre ha estat buit? Podria ser que aquelles persones que s’han preparat trobin un lloc en aquest món? Podria ser que aquesta situació que ens ofega ens acabi donant alguna oportunitat? El futur és allà fora.
L’obra de teatre Bangkok és un text que ens atrapa des del primer moment. Ens agafa ben fort i ens estira. De vegades ens fa riure, un riure amarg, un riure còmplice… de vegades ens fa prémer els punys de ràbia, ens fa respirar fondo per no cridar. Que ens parla d’un món que coneixem molt bé “nunca ha habido un antes, siempre ha habido un lo mismo”.
Els dos personatges són ambivalents. Passen de botxí a víctima, ara un, ara l’altre… de sisó a falcó… amb fluïdesa… es vigilen l’un a l’altre i actuen amb acció-reacció. Passen de la relaxació a la tensió en dècimes de segons… de sisó a falcó. De víctima a botxí. I ens diuen que, al capdavall, “todos somos iguales, pero no todos somos lo mismo”. Perquè tots som botxins i víctimes, alhora. I tots estem lligats els uns als altres “en el mundo hay depredadores y presas y la naturaleza del lazo que las une es inefable”.
Dos personatges que són dos engranatges del mateix sistema, que es mouen en cercles, mirant-se als ulls, vigilant-se. Són dos personatges que, a la seva manera, volen canviar les coses. Un vol trencar-ho tot i començar de zero. L’altre ho fa des de dins. Dos maneres d’entendre el món que es van trobant i allunyant-se i que no sempre estan tan distanciades com sembla.
Dues interpretacions especialment brillants. Dos actors que mantenen el pols durant tota l’obra, fins al final. Que passen per les etapes de víctima, de botxí, de depredador, de presa, d’empatia, de violència… i ho fan amb naturalitat. És una conversa llarga amb molts matisos, amb fluctuacions, amb trobades i allunyaments, i en Dafnis Balduz i en Carlos Álvarez-Nóvoa ens els fan veure i viure tots.
Un escenari sobri, amb dues fileres de bancs d’aeroport que els actors mouen per crear diferents espais. Unes pantalles informatives que no informen de res i que, de vegades, canvien d’imatge per reforçar el text, per il·luminar l’escena… com un element viu de l’aeroport. Un aeroport buit. Una il·luminació molt encertada. Crua, freda, la que correspon a un espai buit. La il·luminació encara fa l’espai més desolador. És nou de trinca, però podria estar devastat. I seria igual de desesperançador. Bangkok és una obra per reflexionar sobre nosaltres mateixos.
Consulta aquí la programació del Grec 2015
