Nota: 4 de 10
Ahir, a la Sala Muntaner, vaig anar a veure Blank. Vaig anar a veure un muntatge innovador, trencador… i em vaig trobar amb una representació buida, sense contingut, sense ritme.
Blank és un text que, pretesament, fa que el públic participi en la creació d’una història, però el text condiciona tant la participació del públic que la participació és gairebé nul·la. No perquè el públic no hi posi ganes… sinó perquè el text no dona per a més.
Anna Sahún va sortir a escena, sense text, sense direcció. Allà li van donar un text que va llegir amb ganes i hi van intentar posar molta intenció… però és que el text és pla i buit. No té consistència. Com a història no aporta res. I la participació del públic fa que el ritme del muntatge sigui lent, es trenqui cada dos per tres, s’aturi, no acabi d’arrencar… Anna Sahún va posar-hi molts esforços i molta professionalitat. Però allò no anava ni amb rodes.
El text no només és simple i banal, està mal traduït. No és que no s’entengui el que diu, és que es nota que han traduït el text gairebé literalment, sense intentar imprimir-hi cap intenció. Com si es tractés d’una traducció automàtica. I amb alguns errors garrafals… recordarem a qui hagi fet la traducció que “eventually”, en català, es tradueix com “finalment” i no com “eventualment”.
La participació del públic és necessària, però caldria ser més curós en triar els voluntaris. Triar una dona que es passa gairebé una hora en escena mastegant un xiclet de forma evident, no va ser un encert.
Així que Blank ha estat una decepció des del començament. El públic va començar a marxar després d’una hora, veient que allò no anava enlloc. Però, escoltant la gent que s’havia quedat, vaig pensar en El vestit nou de l’emperador. Em va semblar que Blank és un d’aquells muntatges que cal lloar, perquè no fer-ho és quedar com un ignorant, com una persona que no ha entès res de res…
Doncs prefereixo quedar com una ignorant. L’emperador anava nu. I Blank és un bluf. Només cal esperar que els altres intèrpretes que s’hi enfrontin, tinguin més sort amb el públic que els vagi a veure.
Blank, a la Sala Muntaner, ni innova ni trenca ni arrisca. Avorreix.
Però sobre tot, cal felicitar l’Anna Sahun. Trobar-se amb un text sense solta ni volta, sense direcció… i salvar l’espectacle, demostra que és una gran actriu i una gran professional. Bravo.
