Crítica: Blasted – Una obra carregada de violència arriba al TNC

Nota: 8,5 sobre 10

Una parella, l’Ian i la Cate, entren en una habitació d’hotel. Havien tingut una relació fa anys i ara es retroben per una nit. La relació és tòxica, violenta, de poder i submissió. Però tot això no es queda tancat a l’habitació de l’hotel, i acaba traspuant al món de fora.

Violència física, verbal, sexual, de poder a Blasted 

El text de Sarah Kane ens parla de violència. Violència física, verbal, sexual, de poder… violència la mirem per on la mirem. L’habitació i el que hi passa és només una petita mostra del que passa més enllà de les parets que la defineixen. No és diferent el que passa allà a dins del que passa a fora.

Una pistola en un entorn reduït es converteix en un fusell d’assalt en un món més gran. Una violació a una sola persona es converteix en una violació a moltes persones. Una bufetada, en una guerra. Una habitació, quan perd les parets, s’obre al món. La podridura de dins s’escampa cap a fora.

Pere Arquillué i Marta Ossó són Ian i Cate

Ian és un personatge violent, que se sap fort i sap que té poder. El poder de la seva posició, el poder de la seva força, el poder de la seva arma… Cate sembla indefensa en un món on tot se li abraona a sobre, però, d’alguna manera, es capaç de sobreviure i aïllar-se de l’horror.

El soldat és tot el que és Ian amb el recolzament d’un sistema que l’ha posat en un món ple de violència amb les armes per ser-hi poderós i fer el que vulgui sense conseqüències. Sarah Kane no estalvia res al públic. La violència és allà.

Sarah Kane va retratar la nostra hipocresia i ens la va plantar davant dels nassos

Però Sarah Kane sabia molt bé el que escrivia i sabia posar molt bé el dit a la nafra. Les escenes de sexe explícit (molt ben tractades en escena, de forma impecable), molesten al públic que es remou al seu seient, incòmode, que mira de reüll, obligat a mirar una cos que no li agrada, que l’ofèn… però, en canvi, les escenes de violència gratuïta, on no hi intervé el sexe, no semblen molestar a ningú. El públic mira els actors i no es mou ni una pestanya.

Vivim en una societat on la obscenitat de la violència no ens afecta. L’hem assumida com una part més de nosaltres. Sarah Kane va retratar la nostra hipocresia i ens la va plantar davant dels nassos… potser per això és un teatre que molesta, perquè és com un mirall que ens torna el nostre reflex més real, i no ens agrada.

Ian, una mena de Rei Lear

Pere Arquillué, Ian, comença molt contingut, i a mesura que avança l’obra, va creant un personatge més i més convicent, ple de contradiccions, de poder i de por. Un personatge que passa de víctima a botxí, que passa de provocar-nos basques a provocar-nos llàstima.

Un home que passa de la bogeria del poder a la bogeria del no res, una mena de Rei Lear que no hi veia res quan podia veure-hi, i que ara que pot veure i comprendre, és cec.

Marta Ossó, Cate, és un personatge tendre que sembla no tenir cabuda en un món ple de violència… però ella és la persona que, malgrat tot, ens dóna un bri d’esperança. És com una flor que creix enmig d’un camp de fems.

Blai Joanet, el soldat… un personatge difícil, ple d’excessos, tocat per la guerra i per tot el que ha vist i ha viscut. Blai Joanet aconsegueix que sigui un personatge ple de matisos, on hi conviuen la depravació més absoluta amb brins d’humanitat, que encara s’escapen de la barbàrie.

L’escenografia passa del confort a la desolació. És que no hi ha esperança?

L’escenografia de Blasted és magnífica. L’habitació d’hotel, feta amb cortinatges, permet veure el que passa a dins sense que veiem la grada del davant. Aïllats de la resta del públic. La guerra ho trenca tot i tots entrem dins de l’escena. Formem part de la desolació.

L’escenografia no deixa res dempeus i passa d’una habitació d’hotel molt confortable a la destrucció i la desolació. Però no tot està perdut… encara hi ha qui es preocupa per enterrar els seus morts i posar-hi flors.

Un muntatge molt dur: Blasted al TNC

Blasted, al TNC, és un muntatge molt dur, perquè el text és molt dur, colpidor, i ens remou les entranyes. Un text que no deixa indiferent i que no és apte per a aquells que van al teatre a passar una bona estona i, potser, que els facin pensar una mica.

Blasted va molt més enllà. El text és provocador, perquè ens provoca molts sentiments i emocions. El muntatge també, tot i que no sempre aconsegueix arribar a transmetre la violència del propi text i es queda una mica curt.

El TNC arrisca amb Blasted, un text que pot no agradar, que pot ser desagradable… però, ben mirat, un text necessari perquè parla de nosaltres, d’aquella part que tots tenim i que fem veure que no existeix. La violència és innata a tots nosaltres. Sarah Kane només ens ho fa veure.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *