Nota: 8.5 sobre 10
Mentre escoltem el testimoni d’un dels nens robats a l’Argentina durant la dictadura militar, no podem deixar de preguntar-nos si es podia haver evitat. No se m’acut res més cruel que separar un fill dels seus pares.
La protagonista de l’obra que hem pogut veure al TNC, Claudia, ens ho explica en primera persona perquè ella és una d’aquestes criatures robades. Un botí de guerra per als captors.
Claudia Victoria Poblete no és actriu sinó una enginyera de sistemes que viu a l’Argentina amb el seu marit i una filla de nou anys, la Guadalupe. Però és sobretot una víctima que ofereix la seva veu per denunciar no només el que li va passar a ella sinó també a molts altres nens que, encara avui, es pregunten qui són. El cas de Claudia var ser el primer a sortir a la llum i la impunitat de la dictadura mililar es va acabar.
Claudia ens narra la seva vida com fa amb el patchwork que cus en la primera escena. “Armar pedacitos es algo que yo hago durante toda la vida” ens diu mirant-nos de front, amb tristor.
A través de petits i desordenats fragments descobrim què va passar: els militars la van robar d’un centre de detenció clandestí on havien empresonat els seus pares i li van fer creure que era filla de Ceferino Landa. ”Nos llevaron a l’Olympo en noviembre de 1968 pero ellos (els seus pares) no salieron vivos de allí”.
Però res era el que semblava. De petita, la Claudia no entenia per què els seus pares eren tan grans ni tampoc què s’amagava darrere els silencis. No sospitava res però quan va complir vint-i-un anys va rebre una petició per fer-se una prova d’ADN. Gràcies a la decidida intervenció de Las Abuelas de la Plaza de Mayo, la seva família biològica l’havia trobat i la reclamava. Feia més de vint anys que la buscaven !
De sobte, el seu món es va enfonsar. Qui era? La filla d’una família militar benestant anomenada Merceditas o la Claudia, nascuda d’una alemanya i d’un líder revolucionari? Va haver de decidir quina de les dues volia ser a partir d’aquell moment. Us ho imagineu?
La Claudia ens parla des del cor, amb els sentiments i les emocions a flor de pell. Com si tingués dues vides, dues veus. Escoltem la veu desolada d’una nena que no entén què passa i també la d’una jove que no sap com entomar la dura i sobtada veritat.
Les paraules de la Claudia Poblete ens emocionen, ens avergonyeixen i ens fan pensar. No hi fa res que no sigui actriu perquè no li cal interpretar, n’hi ha prou a ser ella mateixa. Com apunten els creadors de l’obra, La Conquesta del Pol Sud, en el programa de mà “Ens interessa explorar les relacions entre allò individual i allò col·lectiu. Com s’interrelacionen les vides singulars i la història? De quina manera l’experiència d’alguns té a veure amb nosaltres? Quin sentit tenen en el món actual paraules com revolució, memòria i educació?”
En l’ànima de Claudia, aquestes qüestions es tradueixen en engany, decepció, desolació, tristesa, infància robada, solitud, absència d’una família pròpia (no, uns “apropiadors”) i sobretot una profunda crisi d’identitat que l’obliga a reinventar-se, a dubtar de tot … fins que es converteix en mare. En el moment en què neix la seva filla Guadalupe, sap quin és el seu lloc al món perquè no hi ha poder més fort que l’amor d’una mare (o pare).
El relat podria fer-se pesat però no ho és gens gràcies al dinamisme que hi aporta l’excel.lent combinació de mitjans audiovisuals. La dolça veu de Claudia Poblete s’acompanya de projeccions d’imatges d’arxiu de l’època o d’ella mateixa mentre parla, videos amb entrevistes, persianes que pugen i baixen, llums i foscor, música, etc. Els creadors de l’obra, Carles Fernández Guiua i Eugenio Szweacer, s’integren també en aquest puzzle fent de relators, actors o manegant la taula de so.
El muntatge audiovisual i la voluntat informativa fan de “Claudia” una peça de teatre documental que s’acosta molt a un reportatge com els de “Sense ficció” o “30 minuts”. És d’agrair que el TNC inclogui en la seva programació obres de denúncia com aquesta, que sacsegi les nostres consciències per evitar que fets com aquests no tornin a passar.
Dades tècniques de CLAUDIA – Sala petita TNC
Creació i interpretació: Claudia Victoria Poblete, Carles Fernández Giua, Eugenio Szwancer
Direcció: Carles Fernández Giuia
Escenografia i vídeo: Eugenio Szwancer
Il·luminació: Luis Martí
So: Damien Bazin
Producció executiva: Aina Pociello
Producció: Grec Festival Barcelona 2016, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, La Conquesta del Pol Sud, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa
