Crítica: Clowns de Antzoki Teatteri – Teatre Eòlia

clowns

4 out of 5 stars (4 / 5)

Clowns és l’espectacle gestual sense text inscrit dins el cicle de violència de gènere que el Teatre Eòlia presenta aquesta temporada. Un teatre de la companyia Antzoki Teatteri i dirigit per Tony Casla que ha rebut 11 premis i ha fet gires internacionals.

Clowns denúncia l’abús i la violència de gènere en una família

El teatre mostra la història d’una família: una mare, interpretada per la talentosa Elísabeth Quevedo, amb les seves 2 filles interpretades per Sela Conde i Ariadna De Vilar, que fugen del masclisme i violència del marit i figura paterna de la família presentat com una bèstia maltractadora.

La trama s’inicia amb la fugida quan les nenes són petites a la recerca d’un refugi, tant emocional com físic, i acaba amb unes noies adolescents.

Però és molt més que això. Es tracta d’un viatge cap a l’alliberació de la dona des de la perspectiva de la dona mateixa on en cada escena hi ha una càrrega de simbolisme vital per transmetre la cruesa de la situació familiar.

Viatge en el qual el poder autoritari masculí incorpori condiciona i sotmet a un terror psicològic als 3 personatges femenins. Perquè a més de ser una obra femenina on l’aparició d’un home comportaria una pèrdua d’intensitat i de significat, es vol presentar la figura impersonal d’un home-bèstia deshumanitzat.

El llenguatge escènic és el principal atractiu de l’obra

Sens dubte la virtut de Clowns resideix al moviment gestual de les intèrprets. La senzillesa i precisió dels moviments, igual que la sintonia de les 3 actrius, transmet una calidesa i una dolçor que fa prescindible la verbalització d’un diàleg.

Perquè el que aconsegueix la peça és transmetre sentiments i emocions fruit d’un problema adjacent en una societat patriarcal on les paraules no hi tenen cabuda. És un teatre expressiu que no deix indiferent a ningú, xocant la sensació que se’t queda amb les expectatives inicials que et fas de l’espectacle.

El moviment corporal d’Elísabeth Quevedo fa tremolar al públic, notant-se la seva trajectòria professional dins el món teatral. És admirable la gestualitat infantil constant i enèrgica de Sela Conde; i la d’Ariadna De Vilar, qui interpreta a un personatge inicialment amb poca caracterització, però que aconsegueix brillar al final de l’obra.

Una estètica infantil que desprèn delicadesa i emoció

L’estètica infantil s‘assoleix amb la gestualitat dels personatges i sobretot amb la música. La selecció de l’espai sonor a càrrec de Mattia Russo i Tony Casla, és magistral. L’ús de la música ambient i el so situacional constant serveix per crear un imaginari on la posada en escena és mínima i es basa en 2 ossos de peluix que donen refugi a les nenes.

El so està ben enllaçat i és remarcable la música infantil per donar aquest punt d’innocència a l’obra que contrasta amb la crueltat i la violència quan el pare apareix simbòlicament -doncs és un teatre essencialment femení on no apareix cap actor masculí per no perdre aquesta delicadesa que es transmet-, moment en què les llums també agafen un to vermellós intensificant la situació. Encara que en algun moment puntual el canvi sonor era massa sobtat enllaçant-se de manera forçada i antinatural.


  • El que més m’ha agradat: el moviment corporal carregat d’humanitat d’Elísbeth Quevedo a l’inici i al final de l’obra.
  • El que menys m’ha agradat: m’hagués agradat una posada en escena més rica i amb més elements.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *