Crítica COMENÇAR, a La Villarroel

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

A tots ens sona bé aquesta paraula: “Començar“. És il·lusió, és novetat, també incertesa i possibilitats, de triomf i de fracàs.

Començar comença així, amb un no sé què d’incomoditat i por i no saber ben bé on estàs. L’obra i la seva història s’inicien en el punt en què una festa s’acaba, la festa que la Laura ha fet al seu pis nou, en un barri de la zona alta de Barcelona.

Començar a La Villarroel, una obra interpretada per David Verdaguer i Mar Ulldemolins

La Laura té trenta-vuit anys i el Dani, l’últim convidat que queda a la casa, en té quaranta; es troben en una edat crítica en la qual hi ha moltes coses que haurien d’estar passant i si no estan passant pots sentir-te fracassat, parlem de feina, de família, de fills.

D’això i de moltes més coses conversen, “copa en mano”, aquests dos personatges que es troben, que s’agraden i que no saben si entre ells dos pot passar quelcom, o si volen, però ho hauran de decidir en aquesta nit, que transcorre a La Villarroel, fins al dia 24 d’octubre.

L’escenografia de l’obra és absolutament versemblant, podria ben bé ser un piset de soltera després d’una trobada amb amics i companys de feina; les copes mig buides, les ampolles, els plats de cartó, la decoració, la música; l’ambient aquell de quan tot ha passat, però quan encara poden passar altres coses.

Interpretacions estel·lars a Començar 

El David Verdaguer i la Mar Ulldemolins són, sens dubte, el millor de Començar. Tot i que el guió és actual i està molt ben adaptat, per Pau Carrió -qui també dirigeix-, hi ha alguns fils que queden deslligats i que fan que l’espectador se senti perdut: coses que queden sense resoldre, potser fruit de l’adaptació d’una altra cultura, ja que l’autor, David Eldridge, és anglosaxó, alguns aspectes no acaben d’encaixar (no vull destapar cap sorpresa, no donaré més detalls).

En conjunt recomanem anar a veure Començar perquè parla de temes que a la majoria de la gent de quaranta anys ens preocupen en algun moment, una mica abans o una mica més tard i passem una molt bona estona, sentint-nos que la festa ha acabat i plantejant-nos si passarà alguna cosa més o no.


  • El que més m’ha agradat: que ens sentim identificats (nosaltres mateixos o hi veiem algú que coneixem), entrem en el cos i la ment dels personatges.
  • El que menys: els silencis; m’han semblat molt poc realistes, ningú deixa que durin tant quan no hi ha confiança.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *