Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 7 sobre 10
A Espectáculos Barcelona també et recomanem Ciara d’Àngels Bassas
El títol en italià del text de Stefano Massini és prou explícit: Credo en un sol’ODIO. Parlem de Déu o parlem d’odi? En el fons, al final, parlem del que sentim dins les entranyes, d’aquells sentiments que no passen ni pel cor ni pel tamís de la raó. D’aquells sentiments que ens pugen des de l’estómac a la boca, que ens cremen per dins, que volem dominar però no podem.
En aquesta obra de teatre de Barcelona se’ns presenta a tres dones. Shirin, jove estudiant universitària, musulmana. Mina, soldat americana, cristiana. Eden, professora universitària, jueva. Tres dones que tenen vides separades i allunyades que van convergint al mateix punt. La violència. La historia d’aquestes dones es situa a Israel, entre lluites entre israelites i palestins, amb l’exèrcit americà pel mig. «És una guerra dels punts de vista» «És una guerra entre el Déu dels uns i el Déu dels altres».
Shirin, dolça fins i tot enmig de la violència més absoluta i absurda, és tímida i agosarada alhora. Té dubtes però una fe absoluta en allò pel que lluita. Eden, acollidora i racional, es troba abocada a una lluita interna quan la violència truca a la seva porta. La por li fa sorgir sentiments que ella no vol admetre, però hi són. Mina, pragmàtica i irònica, assumeix que està en un lloc on li toca estar, i que ha de ballar el ball que li manen, sense fer preguntes. «Cal fer el que convé».
Rosa María Sardà és l’actriu d’aquest espectacle de Barcelona i passa d’un personatge a l’altre sense pausa. Les històries de les tres dones es creuen, es solapen, es complementen. Veiem com cadascuna de les dones es va tancant en el seu món, es crea un castell, per protegir-se dels altres. Els «altres» que passen a ser els ocupants, terroristes, defensors d’interessos… Un compte enrere, d’atemptat en atemptat, ens posa sobre avís. El compte enrere és tan per a les dones que ens parlen, com per a nosaltres.
Rosa M. Sardà ens parla en la veu de les tres dones. Ella no jutja, no opina, no pren partit. A través d’ella vivim les tres històries. I nosaltres tampoc no podem jutjar, ni opinar, ni prendre partit, perquè les tres dones que apareixen davant nostre són reals com nosaltres, amb les mateixes contradiccions, les mateixes pors, les mateixes creences («la nostra història és comuna.. això és el que ensenyo a la Universitat»). És una interpretació magistral.
Cada personatge té un joc de llums diferent. Blanca i crua per Mina, la soldat americana; vermella i brillant per Eden, la professora jueva; rosa i suau per Shirin, l’estudiant palestina. És un recurs del muntatge per diferenciar cada dona, perquè el discurs de Rosa M. Sardà és continu, sense talls entre dona i dona, ara parla una, ara parla l’altra. Però el discurs està tan ben interpretat que el joc de llums és un recurs massa fàcil i, en alguns moments, fa més nosa que servei. No ens cal que ens portin tan de la maneta. No cal que ens ho donin tot tan mastegat. El que sí que calia que en Lluís Pasqual hagués confiat més en el talent de Rosa M. Sardà per comunicar, per interpretar. Per fer-nos sentir.
CrecenunsolDéu es una història a tres veus, que parlen a través de la sola veu de Rosa M. Sardà. Una història més propera del que voldríem admetre. Un bon muntatge per reflexionar sobre nosaltres.
