Por Nicolás Larruy
Nota: 5 sobre 10
El Versus Teatre acull Danny & Roberta, una obra de teatre que ens presenta a dos personatges ficats dins un món obscur i marginal.
Dos personatges marginals, Danny i Roberta, que provenen de dos passats violents, sense esperança, sense futur, es troben una nit en un bar.. Estan sols. I parlen. Parlen de la manera que coneixen, amb agressivitat, amb ràbia, amb violència… magrat que, de vegades, s’adonen que les coses poden ser diferents (“perdona que sigui tan malparlat”). Estan sols però el món exterior entra dins del bar… hi ha gossos que borden, cotxes que passen, trens que senten de lluny… estan sols però el món els ve a buscar. Sense un passat on buscar refuti, sense un futur sense oportunitats, es troben amb què només tenen l’avui i l’ara per viure i aprofitar el que tenen.
“Danny: Tu vols alguna cosa!; Roberta: Res! Tu, no?; Danny: No!; Roberta: Mentider!”. Busquen alguna cosa en ells mateixos, en l’altre, però estan desorientats, no saben per on començar. El passat no els dóna un punt de partida per poder emprendre el camí. “Per què continuar així quan ja no puc fer-hi res?”. La derrota els aclapara. Els personatges d’aquesta obra de teatre viuen el moment. No hi ha més. El passat deixa d’existir tan bon punt ha passat. “Com et dius?” pregunta la Roberta al Danny just després de fer un clau. En canvi, en Danny sí sap el nom de Roberta. I alguna cosa canvia… “siguem romàntics l’una amb l’altre”. “Siguem feliços”. I descobreixen que no saben fer ni rebre afalacs. No n’han rebut. No n’han après.
El somni americà apareix davant seu. Una feina, una casa, una família… la felicitat. La lluna, que no és la lluna, i es veu des de l’habitació de Roberta. Fins que arriba el matí. “Ha estat simplement una fantasia” i la lluna s’ha apagata perquè “té un regulador elèctric”. La llum del dia retorna Danny i Roberta a la realitat. I el director ens ofereix dos finals per als dos personatges. Dos finals ben diferents però igual d’enganyosos, perquè l’obra té sempre l’aire d’una pel·lícula americana que ens fa pensar sempre que estem davant d’un guió i que allò té regust de mentida.
L’escenari d’aquest espectacle de Barcelona, construït amb tanques que es mouen per crear el bar i l’habitació de Roberta, és lleguer i no farceix l’espai, ni atabala. La il•luminació s’adapta a les diferents situacions, el bar, l’habitació en penombra, l’espelma… els moments de confessió de cada persontge…
La interpretació d’Albert Franch és molt convincent. Els moviments espasmòdics, la manca de control en els petits gestos, el balanceig del cos… un treball gestual molt ben aconeguit. Els crits de ràbia i de violència són, en alguns moments, massa fluixos per fer-los creïbles. Però, en general, és una interpratció que ens agrada. Passa de ser un home violent a ser una persona desvalguda en qüestió de segons. Un vestuari deixat, brut, amb uns pantalons militars que situen Danny en un tipus de tribu urbana, un embenatge brut a la mà, una bona caracterització, fan que en Danny ens faci cert respecte, por.
Sara Parisi no és una bona eleccció. La seva interpretació és molt freda i distant. Al començament de l’obra, que el personatge ho demana, aquesta actitud fa que Roberta crexi damunt l’escenari… però el personatge decau al llarg de l’obra. A més, el marcat accent eslau de Sara Parisi no ajuda gens a un personatge que diu que és italià. En un país on la majoria de prostitutes són d’origen eslau, Roberta sembla més una noia d’un bar de carretera que una noia que busca refugi en bar per fugir de la realitat que té a casa. El vestuari que duu, tampoc no hi ajuda massa.
