La Sala Versus Glòries ha inclòs al seu programa Després del final, un muntatge que es veu, es gaudeix perquè és un bon muntatge… I és pateix… el que veiem a escena ens fa patir, emprenyar, indignar… ens remou.
Després del final arriba a la Sala Versus Glòries
La Louise es desperta, amb un cop fort al cap. Al seu costat hi ha en Mark, un company de feina, que li explica que hi ha hagut un atac nuclear i que, afortunadament, ell té un refugi on amagar-se. La Louise, sense més proves que el que explica en Mark i el fet d’estar en un refugi, s’ho ha de creure. Sortir a l’exterior pot ser perillós, assegura en Mark.
En els dies que passen, la relació entre la Louise i en Mark va agafant un color molt negre. En Mark es destapa com una persona molt tòxica, molt narcisista… i un maltractador psíquic i, al final, també psíquic. La Louise acaba caient, trencada per dins, en la teranyina d’en Mark… i sembla que hi estarà atrapada per sempre.
El gris omple l’escenari
L’escenari és gris. Una estructura gris, que sembla que sigui de ciment. Unes peces grans, gruixudes, que ens indiquen que el refugi està ben fet, amb parets sòlides, que aïllen perfectament de l’exterior.
Una escala, gris, que va cap a fora, però inacabada… com si ens estigués dient que allò no és un refugi, que és una presó.
La il·luminació, molt ben dissenyada, inclou uns fluorescents que, de tant en tant, fan ballar la llum dins de la sala. La il·luminació general reprodueix la llum freda i vacil·lant dels fluorescents. Els canvis d’escena a escena es fan amb un fosc total. El temps passa de fosc en fosc.
L’única cosa que dona color és un bagul vermell brillant. Un bagul militar ple de llaunes de menjar, una farmaciola, lots, mantes, sacs de dormir… l’equip necessari per superar un temps tancats en un refugi.
La música és la d’una cinta de casette dels anys 80 que té en Mark. No hi ha més opció. En Mark no la dona.
Una bona direcció de Marc Rosich i bones interpretacions
March Rosich dirigeix molt bé el muntatge, de manera que es manté una tensió in crescendo, però de forma lenta. Una tensió que atrapa la Louise i ens atrapa a nosaltres, el públic, que ens veiem lligats de mans sense poder actuar davant d’un maltractador de manual. Marc Rosich ens ho planta al davant i ens ho fa patir.
Després del final té dues interpretacions boníssimes. La Meritxell Calvo (Louise) evoluciona davant nostre, d’una dona segura de si mateixa, vital… a una dona sotmesa, afeblida… Mentre en Ramon Pujol (Mark) manté sempre el posat de poca pena mentre, de mica en mica, es va destapant la seva cara de maltractador psicòpata.
La darrera escena, un tancament brillant per al muntatge, és encara més dura que el que hem vist fins aleshores. I ens deixa un regust agre… no hi ha redempció possible per la Louise o en Mark?
Després del final, a la Sala Versus Glòries, és un muntatge molt dur però molt necessari que caldria que el veiés molta gent. Especialment molt jovent. Especialment ara, que estem al voltants del dia de la Dona. El que veiem en escena és el que viuen moltes dones. No podem intervenir en un muntatge teatral, però sí que ho podem fer a la nostra vida.
Després del final és un muntatge agre, molt agre… però és un retrat de la realitat de moltes dones.
- Allò que m’ha agradat més: La interpretació de Ramon Pujol i Meritxell Calvo.
- Allò que m’ha agradat menys:«Nòvio» per xicot, «gilipolles» per carallot… el text està tan ben traduït (felicitats al Marc Rosich) que algunes castellanades sobten i fan mal a les orelles.
