Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 6.5 sobre 10
El TNC ens presenta una nova obra de teatre, Don Joan de Molière, en una adaptació i actualització a dia d’avui
En aquesta adaptació s’han deixat molt de Molière enrere… llevat dels personatges, gairebé no en queda res. Qui es pensi que veurà el clàssic transposat als nostres dies, anirà ben errat. El text ha estat redactat de nou de cap a peus. En queda ben poc del text original.
En aquest espectacle de Barcelona tot gira única i exclusivament al voltant de Don Joan. La resta de personatges han quedat reduïts a unes comparses que, en moments molt puntuals, fan el contrapunt a Don Joan i ens expliquen una faceta més de la seva personalitat. Però són personatges molt tòpics, gairebé sense fons. La dona gran que necessita ser estimada; els dos joves, provinents d’un extracte social molt identificable: la joveneta ambiciosa i el noi amb moltes feines i poc enteniment; un rodamón expulsat del món per la crisi; una Elvira mongívola que, sense portar hàbit, sembla que el porti; els germans d’Elvira, ofesos en el seu honor (avui dia?) pel que Don Joan ha fet a la seva germana… Un món on les dones són objectes a posseir. Res més.
Els germans d’Elvira es veuen obligats a defendre l’honor de la seva germana, una germana adulta, que ha pres decisions adultes que li han sortit malament… com si ella no fós capaç de defendre’s tota sola. Una cambrera que cau rendida davant de Don Joan com les fans groupies d’un cantant de moda, sense que ell hagi fet res més que ser qui és. Una dona treballadora, responsable en la seva feina, que ho deixa tot de banda davant la caiguda d’ulls de Don Joan. Les dones, en aquest muntatge, no queden massa ben parades. Objectes per al lluïment de Don Joan.
El pare d’Elvira en l’original de Molière, és aquí un governador, sense relació amb ningú, algú a qui Don Joan va matar en un accident… no se sap si expressament o no. El judici posterior, que Don Joan va manegar amb els seus diners, el va deixar lliure de càrrecs. Que sigui el governador el venjador d’Elvira i les altres dones, no s’entén massa. Per què ell?
El Don Joan que veiem al TNC, que en l’obra original és un cavaller noble elegant, culte, refinat, amb un llenguatge florit, una seducció delicada… aquí és un barrut, que vol viure la vida (pagant el pare), sense complicacions, i que farà el que calgui per aconseguir-ho. I ho fa de forma barroera, presumint de diners i de poder. El Don Joan seductor de Molière reduït a un home ric que aconsegueix el que vol perquè té diners.
L’escenografia representa un saló restaurant d’un hotel, que sembla un hotel de 3 estrelles. Cosa que sobta, perquè Don Joan es mou enmig del luxe. Un hotel de més categoria hauria quadrat més amb el personatge. El vestuari, encertat. Els uniformes de l’hotel estan molt ben combinats. Tots els treballadors duen la mateixa gamma de colors. Don Joan duu roba elegant, però molt informal. Sgaranelle va de negre, com un sequaç de la màfia més tòpica. Elvira duu un vestit molt mongívol, cordat fins al coll, amb faldilla prisada sota genoll i sabates planes, que canvia al final per unes sabates de més taló i el coll obert, ensenyat una mica d’escot (no massa, tampoc no cal exagerar), mentre que les dones de l’hotel canvien les faldilles per lligacames i les sabates més planes per talons altíssims.
Els cops d’efecte amb l’aparició del fantasma del governador ja els hem vist sovint en pel·lícules de por dels anys 80. No sorprenen gens ni mica. La música, amb efectes sonors abstractes i un karaoke final de My Way d’Elvis Presley no aporta res al muntatge. De fet, el My Way no sabem si és un truc de comèdia o un homenatge, no és ni prou histriònic ni prou aconseguit per ser una cosa o l’altra.
Aquesta obra de teatre té un ritme irregular i el final s’allarga massa. El text, actualitzat… o més aviat, reescrit de nou, no aporta res. Aquest Don Joan té poc de Molière. I el clàssic ja té prou material i és prou potent com per desfigurar-lo d’aquesta manera.
Anna Azcona, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Lluís Marco, Javier Beltrán, Xavi Ricart defenen els seus personatges amb molt convenciment, tenint en compte que els toca defendre uns personatges que no tenen massa fons. Manel Sans, Sgaranelle, és un criat, soci, amic que ens commou. Julio Manrique ens recorda massa l’executiu descarnat que va interpretar en “Una altra pel·lícula”…
Una molt bona campanya de marketing, excel·lent,, que ja fa dies que dura; un grup d’actors ben seleccionats amb un Julio Manrique (que ja té clubs de fans) al capdavant, la garantia de portar al teatre un públic heterodox, que vindrà més per l’actor que pel muntatge; un director que també té clubs de fans; i un títol que tothom coneix amb un cognom “de Molière” que ja suposa una garantia (encara que el text que es presenta no tingui res a veure amb Molière): amb tot això s’han creat unes expectatives que han il•lusionat la gent, per això les entrades ja estan totes venudes abans de l’estrena.
Don Joan del Molière és un muntatge que prometia molt i que decep. Els clàssics ho són perquè, sense canvis, ni adaptacions, ni reescriptures, passen de generació en generació i continuen tenint força. Don Joan de Molière és un clàssic. Don Joan del TNC, és un intent que no arriba enlloc.
