Nota: 8,5
Entres a la sala del Lliure i trobes Míriam Iscla escrivint les seves notes. Com si no hi fóssim. A la pantalla posterior es projecta un text que diu: “Els enemics de l’Estat es divideixen en dues categories: els enemics a qui se’ls pot fer entrar en raó i els incorregibles. Amb aquests darrers no es pot dialogar i això els converteix en no reeducables. Cal que l’Estat faci servir tots els mitjans de què disposa per eliminar del territori aquests personatges”. Ja està tot dit. Anna Politkóvskaia (Míriam Iscla) era un d’aquests enemics.
“La dona no reeducable”, dirigida per Lluís Pasqual i basada en el text d’Stephano Massini, és un monòleg que narra l’assassinat de la periodista russa Anna Politkóvskaia a causa del seu posicionament contrari a Putin en el conflicte entre Rússia i Txetxènia.
L’Estat rus aterroritzava la població per aconseguir els seus objectius – “Aquest poble (el txetxè) ha de ser doblegat amb la sang” – i atemptava sistemàticament contra la llibertat d’expressió i de premsa. Per això, el 2006 va encarregar l’assassinat de la periodista. Segons el govern rus perquè deia mentires. Segons l’Anna perquè “a Rússia hi ha un buit d’informació que allunya la mort de nostra ignorància, només ens queda Internet. Qui vulgui treballar de periodista o és servil a Putin o pot pagar el seu activisme amb la mort, la bala o el verí”. Aquest va ser el seu destí, com el de molts altres abans i després d’ella.
Són molts els governs que busquen la impunitat silenciant la veu dels periodistes. Que pensen que allò que no se sap, no està passant. L’Anna sabia que estava condemnada a morir – ja l’havien avisada – però, malgrat tot, va decidir continuar amb la seva denúncia i mostrar al món els horrors (massacres, violacions, tortures, suborns, xantatges,..) que patia el poble txetxè a mans russes. Politkóvskaia va portar la seva professió fins a les últimes conseqüències. Va lluitar i morir perquè la veritat sortís a la llum.
Encara que sembli contradictori, es podria dir que “La dona no reeducable” és una mena de monòleg dialogat. L’Anna Politkóvskaia (o millor dit, la Míriam Iscla) intercala el seu discurs amb diferents veus en off, com en l’estremidora entrevista al mercenari txetxè o al prepotent militar rus. Destaca especialment Lluís Marco que és capaç d’omplir la sala del Lliure amb la seva magnífica veu, plena de matisos.
L’obra de teatre es compon de petits fragments que, a mode de collage, acaben per donar-nos una visió global del conflicte rus-txetxè. A través d’ells veiem com el grau d’implicació de Politkóvskaia passa per diferents fases, in crescendo: l’objectiva narració de què està passant; la investigació dels fets que l’obliga a posicionar-se; l’oberta denúncia de l’horror que pateix el poble txetxè, i finalment l’assumpció del seu destí i de les fatals conseqüències que pot comportar el rol de periodista. Politkóvskaia sent indignació per allò que veu i troba el coratge necessari per enfrontar-s’hi. No va poder mantenir la imparcialitat pròpia de la seva professió.
El relat és doble. Per una banda, Anna Politkóvskaia ens informa d’allò que passa a Txetxènia i, per l’altra, narra els antecedents de la seva mort: l’intent d’enverinament, el segrest, les constants amenaces. Finalment, va morir tirotejada a l’ascensor del seu apartament a Moscou. Com és d’esperar, la seva proximitat al text és més gran quan parla en primera persona.
La interpretació de Míriam Iscla és esplèndida. El seu paper no és gens fàcil ni còmode. El text és difícil i intens. Això l’obliga a moure’s durant més d’una hora entre una àmplia gamma de registres i freqüents canvis d’inflexió: por, ràbia, incredulitat, indignació, impotència, tristor, etc. Acompanya les seves paraules amb gestos mesurats i canvis de situació en un escenari on només hi ha una taula plena de papers de treball, un banc, una cadira i la pantalla on es projecten imatges i textos (alguns, en ciríl·lic). Sobrietat en l’espai, en les formes, en el vestuari (camisa blanca, jersei beix i pantalons grisos) i en les paraules.
El magnífic text d’Stephano Massini – basat en els articles de la periodista – és dur però no morbós. No conté floritures lingüístiques ni fa concessions estètiques. És difícil de dir, d’escoltar i, sobretot, de digerir. “La mort era tan freqüent que ja no li donàvem importància”, “El cap penjat, sense vida, gotejava”, “Els cossos eren buits, sense ànima”. Per alleugerir-lo, Massini usa frases curtes i contundents, sovint d’una única paraula, que marquen el tempus de l’obra, com un metrònom. El fragment “Neu i sang” n’és un excel·lent exemple.
El tàndem format pel text d’Stephano Massini i la interpretació de Míriam Iscla és molt equilibrat i es reforcen mútuament. El resultat d’aquesta simbiosi és excel·lent, com ho demostren els entusiastes aplaudiments del públic.
“La dona no reeducable” és una lloança a tots aquells periodistes que arrisquen la seva vida per oferir-nos la veritat. Que exerceixen sense embuts la llibertat d’expressió que garanteix la Declaració dels Drets Humans. Que defensen fins les últimes conseqüències la llibertat de premsa que els atorga immunitat per publicar informació sense la supervisió ni la censura dels governs. És, en definitiva, una mostra d’agraïment a tots aquests professionals que amb mirada inquisitiva, afany de veritat i veu delatora ens expliquen allò que els governs no volen que se sàpiga.
- Interpretada per Míriam Iscla
- Direcció de Lluís Pasqual
- Veus en off de Miquel Cabal, Xènia Dyakonova, Lluís Marco i Manuel Nuñez Yanowsky
- Producció del Teatre Lliure
- Basada en el text d’Stephano Massini
